El 2 de febrero es el Día Mundial de los Humedales, fecha en que se firmó en 1971 el Convenio sobre los Humedales, a orillas del Mar Caspio, en la ciudad iraní de Ramsar.

Uno de los principales logros de este Convenio, también llamado Ramsar, ha sido la creación de la lista de humedales de importancia internacional. Dicha lista está compuesta por 2.435 humedales de 171 países con una superficie de 254.685.425 hectáreas.

El Estado español se adhirió al Convenio el 4 de septiembre de 1982, y hasta la actualidad (enero 2022) ha incorporado a la Lista de Humedales de Importancia Internacional 76 zonas húmedas con una superficie de 313.083 hectáreas entre las que destacan parques nacionales como Doñana y Tablas de Daimiel y lagunas como Villafáfila, y Gallocanta.

Sin embargo, para Ecologistas en Acción resulta evidente la grave situación en que se encuentran la mayoría de nuestros humedales, los cuales durante siglos han sido considerados como eriales y zonas insalubres, por lo que fueron objeto de continuos planes de desecación. Concretamente en las últimas décadas han desaparecido el 60 % de las zonas húmedas del Estado español, debido a desecaciones y ocupaciones producidas por la actividad agrícola, la extracción de aguas fluviales y subterráneas, los vertidos de aguas contaminadas y residuos, y la construcción de infraestructuras de transporte y urbanizaciones en sus márgenes.

La mayoría de las zonas húmedas de importancia internacional, protegidas por el Convenio Ramsar, cuentan además con otras figuras de protección (parque nacional, parque natural o ZEPA), pese a lo cual sufren graves problemas de conservación.

Casi la mitad de las zonas húmedas se encuentran gravemente alteradas. Especialmente afectados se encuentran los humedales costeros, ya que buena parte de ellos fueron en su día ocupados en las ampliaciones de poblaciones, por infraestructuras turísticas y carreteras. Pero también los humedales interiores están muy alterados, principalmente por los cultivos, ya que una cuarta parte de los humedales están rodeados de cultivos y un 20 % de ellos se encuentran cultivados parcial o totalmente. Otra grave amenaza es la mala regulación hídrica, ya que casi un 10 % de los humedales dependen de acuíferos sobreexplotados.

Las Tablas de Daimiel, posiblemente la zona húmeda más importante del Estado español junto con las Marismas de Doñana, y también declaradas Parque Nacional, es un claro ejemplo de las graves amenazas que tienen la mayoría de los humedales. La sobreexplotación del acuífero 23 por la agricultura, agravada por los proyectos de extender los regadios, la contaminación por aguas residuales, o la canalización del río Cigüela marcan el negro destino de esta importante zona húmeda.

Si insuficiente es el estado de conservación de los humedales de importancia internacional el del resto de zonas húmedas españolas es lamentable. La falta de protección favorece el actual proceso de degradación de la mayoría de estas zonas húmedas y la consiguiente extinción de especies.

Especies en extinción

Actualmente una parte muy importante de las especies de fauna que se encuentran en peligro de extinción dependen de las zonas húmedas. Concretamente tres especies de peces, fartet, samaruc y espinoso dependen casi exclusivamente de lagunas y marismas del levante español.

El samaruc es posiblemente el más escaso de todos los peces continentales ibéricos, estando distribuido principalmente por determinadas lagunas litorales del levante. En la actualidad una de sus principales amenazas es la destrucción de su hábitat por desecación de charcas y lagunas, igual que en el caso del fartet y el espinoso.

Las aves son sin duda el grupo más numeroso de especies afectado por la destrucción de las zonas húmedas, ya que casi la mitad de las especies que actualmente se pueden considerar en peligro de extinción dependen en mayor o menor medida de las zonas húmedas.

Especial mención merecen ocho especies de aves: avetoro, garcilla cangrejera, cerceta pardilla, porrón pardo, malvasía, águila pescadora, torillo y focha cornuda. Todas ellas se encuentran en peligro de extinción, entre otras causas por la alteración y progresiva degradación de las zonas húmedas.

La caza de aves acuáticas y la intoxicación de las aves al ingerir perdigones de plomo son otras amenazas ligadas a la falta de protección de los humedales.

Dia Mundial de les Zones Humides

El 2 de febrer és el Dia Mundial de les Zones Humides. És la data en què es va signar en 1971 el Conveni sobre les Zones Humides, a la vora del mar Caspi, a la ciutat iraniana de Ramsar.

Un dels principals èxits d’aquest Conveni, també anomenat Ramsar, ha sigut la creació de la llista de zones humides d’importància internacional. Aquesta llista està composta per 2.435 zones humides de 171 països amb una superfície de 254.685.425 hectàrees.

L’Estat espanyol es va adherir al Conveni el 4 de setembre de 1982 i ha incorporat a la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional 76 zones humides amb una superfície de 313.083 hectàrees, entre les quals destaquen parcs nacionals com Doñana i les Tablas de Daimiel, i llacunes com Villafáfila, i Gallocanta.

No obstant això, per a Ecologistes en Acció resulta evident la greu situació en què es troben la majoria de les nostres zones humides, que durant segles han sigut considerades com a terres ermes i zones insalubres, per la qual cosa van ser objecte de continus plans de dessecació. Concretament en les últimes dècades ha desaparegut el 60 % de les zones humides de l’Estat espanyol, a causa de dessecacions i ocupacions produïdes per l’activitat agrícola, l’extracció d’aigües fluvials i subterrànies, els abocaments d’aigües contaminades i residus, i la construcció d’infraestructures de transport i urbanitzacions en els seus marges.

La majoria de les zones humides d’importància internacional, protegides pel Conveni Ramsar, compten a més amb altres figures de protecció (parc nacional, parc natural o ZEPA), i malgrat això pateixen greus problemes de conservació.

Quasi la meitat de les zones humides es troben greument alterades. Es troben especialment afectades les zones humides costaneres, ja que bona part d’aquestes van ser ocupades al seu dia amb les ampliacions de poblacions, o per infraestructures turístiques i carreteres.

Però també les zones humides interiors estan molt alterades, principalment pels cultius, ja que una quarta part estan rodejades de cultius i un 20 % es troben cultivades parcialment o totalment. Una altra amenaça greu és la mala regulació hídrica, ja que quasi un 10 % de les zones humides depenen d’aqüífers sobreexplotats.

Les Tablas de Daimiel, possiblement la zona humida més important de l’Estat espanyol junt amb els marenys de Doñana, i també declarades Parc Nacional, són un clar exemple de les greus amenaces que tenen la majoria de les zones humides. La sobreexplotació de l’aqüífer 23 per l’agricultura, agreujada pels projectes d’extensió dels regadius, la contaminació per aigües residuals o la canalització del riu Cigüela marquen la negra destinació d’aquesta important zona humida.

Si l’estat de conservació de les zones humides d’importància internacional és insuficient, el de la resta de zones humides espanyoles és lamentable. La falta de protecció afavoreix l’actual procés de degradació de la majoria d’aquestes zones i la consegüent extinció d’espècies.

Espècies en extinció

Actualment una part molt important de les espècies de fauna que es troben en perill d’extinció depenen de les zones humides. Concretament tres espècies de peixos (el fartet, el samaruc i el punxoset) depenen quasi exclusivament de llacunes i marenys del llevant ibèric.

El samaruc és possiblement el més escàs de tots els peixos continentals ibèrics, i es distribueix principalment per determinades llacunes litorals del llevant. Actualment una de les seues principals amenaces és la destrucció del seu hàbitat per dessecació de tolls i llacunes, com ocorre també en el cas del fartet i el punxoset.

Les aus són sens dubte el grup més nombrós d’espècies afectat per la destrucció de les zones humides, ja que quasi la meitat de les espècies que actualment es poden considerar en perill d’extinció depenen en major o menor mesura de les zones humides.

Especial menció mereixen vuit espècies d’aus: el bitó, el martinet ros, la rosseta, el morell xocolater o roget, l’ànec capblanc, l’àguila pescadora, la guatlla andalusa i la fotja banyuda. Totes aquestes es troben en perill d’extinció, entre d’altres causes per l’alteració i la progressiva degradació de les zones humides.

La caça d’aus aquàtiques i la intoxicació de les aus en ingerir perdigons de plom són altres amenaces lligades a la falta de protecció de les zones humides.