Ocupació del domini públic hidràulic

Totes les versions d’aquest article: [Català] [Castellano]

ANTECEDENTS. MARC LEGAL.

Un dels principals problemes ambientals que pateixen els nostres rius és l’ocupació dels llits i les ribes de forma il·legal, majoritàriament per particulars, tot i que fins i tot també per algunes administracions públiques.
La Llei d’aigües, en l’article 2, defineix què és el domini públic hidràulic, dins el qual inclou els llits de corrents naturals, continus o discontinus.

Així mateix, el Reglament de domini públic hidràulic, en l’article 4, defineix llit natural d’un corrent continu o discontinu com el terreny cobert per les aigües en les màximes crescudes ordinàries. A més, indica que és considerarà com a cabal de la màxima crescuda ordinària la mitjana dels màxims cabals anuals, en el seu règim natural, produïts durant deu anys consecutius.
En l’article 5 del mateix reglament, s’indica que, encara que podran ser de domini públic els cabals pels quals corrin ocasionalment aigües pluvials... El seu domini privat no autoritza que s’hi pugui treballar ni construir-hi obres que puguin modificar el curs natural de les aigües.

També en l’article 14 d’aquest reglament, s’indica que el Govern, per decret, podrà establir les limitacions en l’ús de les zones inundables que consideri necessàries per a garantir la seguretat de les persones i els béns.

Finalment, el mateix Pla Hidrològic Nacional dedica l’article 28 a la protecció del domini públic hidràulic i a actuacions en zones inundables, on s’esmenta expressament l’obligació que tenen les administracions d’adoptar les mesures necessàries per a corregir les situacions que n’afectin la protecció (del domini públic hidràulic), inclosa l’eliminació de construccions i altres instal·lacions que hi ha.

Com podem apreciar, la normativa vigent regula de manera adequada la protecció del domini públic hidràulic i deixa clar que els llits han de quedar lliures de construccions. Tanmateix, com podem veure a continuació, aquesta normativa amb prou feines s’aplica i hi ha desenes de milers de construccions situades dins el domini públic hidràulic o en zones limítrofs inundables, amb el consegüent deteriorament ambiental i risc per a la vida de les persones.

SITUACIÓ ACTUAL

Segons un informe realitzat per Ecologistes en Acció, que va finalitzar l’any 2000, actualment a Espanya prop de 40.000 construccions ocupen el domini públic hidràulic i les zones amb un risc elevat d’inundació. Aquestes construccions continuen augmentant de forma continua, com demostra el fet que, només durant l’any següent a la tragèdia de Biescas, el Servei de Protecció de la Natura de la Guàrdia Civil (SEPRONA) denunciés aproximadament unes 750 construccions noves.

D’aquestes construccions, la gran majoria són habitatges, malgrat haver-hi també força càmpings, poliesportius i fins i tot alguns col·legis, residències per a la tercera edat, ambulatoris, etc.

Aquestes ocupacions es troben distribuïdes per tot Espanya de manera més o menys uniforme i són, potser, menys freqüents a la cornisa cantàbrica, fonamentalment a causa del caràcter permanent dels llits.

En vista d’aquesta situació, els organismes encarregats de la preservació del domini públic hidràulic, les confederacions hidrogràfiques gairebé no fan res per protegir-lo, com ho demostra el fet que no facin res per evitar els centenars de construccions noves que hi apareixen cada any. De fet, ha arribat a donar-se el cas, en concret a la Comunitat de Madrid, que l’administració regional hagi decidit eliminar-les i la confederació hidrogràfica del Tajo li ho hagi impedit al·legant la titularitat del domini públic hidràulic i impedint-li l’accés a la Comunitat de Madrid amb la finalitat de procedir a les demolicions.

En definitiva, la desprotecció que té actualment el domini públic hidràulic enfront d’ocupacions és total, amb les consegüents conseqüències ambientals i socials que descrivim en l’apartat següent.

INCIDÈNCIA AMBIENTAL I SOCIAL

Les conseqüències ambientals de les ocupacions del domini públic hidràulic són molt evidents. D’una banda, aquestes construccions gairebé sempre comporten la destrucció directa del bosc de ribera que es desenvolupa al llarg dels rius, ecosistema amb un gran valor botànic i faunístic i que, a més a més, funciona com a corredor ecològic.

D’altra banda, les construccions que es troben en el domini públic hidràulic no tenen cap sistema de depuració de les aigües residuals i, a més, en la majoria dels casos, n’és inviable la instal·lació, ja que són construccions més o menys aïllades i es troben al mateix nivell que el riu, raó per la qual constitueixen focus de contaminació permanent de les aigües.

La incidència sobre la població no és menys important. Com a conseqüència del règim pluviomètric irregular i torrencial que impera a la major part del nostre país, ens trobem llits per on l’aigua no ha passat durant dècades o per on només corre un cabal reduït. Això incita que es construeixin habitatges als marges, es redueixi l’amplada del llit i fins i tot se’l faci desaparèixer literalment o només se’n deixi un petit drenatge. Com a resultat d’això, quan es produeixen pluges torrencials, l’aigua torna a córrer pel seu llit originari, arrossega béns i habitatges i, en bastants casos, desgraciadament, persones.
Les tragèdies del càmping de Biescas (Osca) o del barri de Cerro de Reyes a Badajoz han estat les més dramàtiques de totes les que s’han produït en els últims anys pel nombre elevat de víctimes. No obstant això, malauradament, no són les úniques. De fet, gairebé cada any hem de lamentar desgracies personals per aquest motiu. Majoritàriament, els responsables en són els ajuntaments, la voracitat urbanística dels quals fa que permetin construir a qualsevol lloc, i les confederacions hidrogràfiques, que no fan res per impedir-ho.

A més, com que es continuen construint habitatges als llits, per desgràcia, el risc que esdeveniments com els de Biescas o Badajoz tornin a succeir és cada vegada més gran. Tanmateix, quan es produeixen aquests fets, les autoritats responsables de la protecció del domini públic hidràulic sempre culpen “les forces de la natura” i ràpidament busquen informes suposadament “científics” que avalen aquests dictàmens i els jutges, abans d’encarar-se amb l’administració, elegeixen l’opció més còmoda encara que no sigui la justa i també culpen la natura. No obstant això, la realitat no és així i aquestes tragèdies es podrien evitar perfectament si les administracions responsables, especialment les confederacions hidrogràfiques, complissin i fessin complir les lleis esmentades anteriorment, perquè, si bé és cert que no es pot saber per endavant quan, quant i on plourà, sí que se sap per on correrà l’aigua.

PROPOSTES D’ACTUACIÓ

Com hem pogut apreciar, malgrat que la legislació vigent és l’adequada per a evitar que s’estableixin construccions als llits i a les zones d’inundació, hem de qualificar la situació actual de lamentable. L’origen del problema és l’absoluta permissivitat de les administracions responsables i, més concretament, de les confederacions hidrogràfiques, que depenen del Ministeri de Medi Ambient.
A fi de corregir la situació actual, proposem les actuacions següents:

- Introduir en les confederacions hidrogràfiques els canvis que es considerin necessaris perquè aquests organismes actuïn amb eficàcia en la protecció del domini públic hidràulic, d’acord amb allò establert en la legislació vigent.
- Establiment d’acords entre les confederacions hidrogràfiques i el SEPRONA per tal de procedir a la paralització immediata de les construccions il·legals al començament de les obres i imposició de les sancions corresponents.
- Finalitzar, en un termini de dos anys, la delimitació de la totalitat del domini públic hidràulic.
- Establiment d’un termini de cinc anys a fi de procedir a l’eliminació de totes les construccions que hi ha als llits i a les zones amb un risc elevat d’inundació.
- Restauració ambiental de les àrees on s’ubicaven les construccions, encaminada principalment a la recuperació del bosc de ribera originari.