El peix procedent dels caladors sota jurisdicció espanyola només permet cobrir un 34,9 % de tot el peix consumit a l’Estat espanyol. Per aquesta raó, la petjada pesquera espanyola és una de les més altes del món: quatre vegades superior a la mitjana mundial. Per a suplir el consum restant s’incorre per tant en un deute pesquer, entre les conseqüències del qual destaquen la sobreexplotació dels caladors i el deteriorament de la pesca artesanal. L’Estat espanyol té també una responsabilitat directa en aquests impactes, ja que posseeix la major flota pesquera exterior de tota la Unió Europea (UE).
Ecologistes en Acció ha fet públic l’informe Deuda pesquera europea y española. Implicaciones globales, causas y soluciones amb la finalitat de donar a conéixer a l’opinió pública els impactes socioambientals que el nostre consum de peix causen en altres parts del planeta, assenyalar la responsabilitat directa de les flotes exteriors espanyoles i exigir que la reforma de la Política Pesquera Comuna –al contrari del que ha sigut fins ara- done suport a les flotes artesanals i aposte per la gestió sostenible dels caladors. En l’informe s’expliquen a més dos casos concrets: el del Sàhara Occidental i el del Senegal.
Les conclusions principals que s’extrauen de l’informe són les següents:
- La data en què l’Estat espanyol comença a dependre de recursos pesquers externs es correspon amb el 8 de maig, dos mesos abans que la mitjana d’altres països de la Unió Europea, els quals esgoten els seus recursos propis quasi un mes després. És a dir, que la nostra autosuficiència en el consum dels productes pesquers és del 39 %.
- Aquesta autosuficiència tan baixa és la causa que la nostra petjada ecològica pel consum de peix siga quatre vegades superior a la mitjana mundial.
- La sobreexplotació dels caladors pròxims, causat per l’auge de la modalitat de pesca industrial, junt amb el deteriorament dels nostres mars i l’increment del consum de peix de les últimes dècades, va fer que es «colonitzaren» noves zones pesqueres per part de les flotes espanyoles i europees. Es podria parlar, per tant, d’una «deute pesquer» dels països enriquits enfront dels països empobrits, i entre les seues respectives flotes, per a compensar el dèficit pesquer dels primers, així com per a lucrar-se en el mercat global de la pesca. Entre els primers es trobarien els països i les flotes de la Unió Europea, d’Amèrica del Nord i del Pacífic Occidental, i entre els segons, els països d’Àfrica i del Pacífic sud-occidental.
- Els vaixells industrials de la UE accedeixen als caladors de tercers països del Sud mitjançant: acords pesquers firmats entre la UE i els respectius països, mitjançant la creació d’empreses en els tercers països de titularitat completament estrangera o mixta (amb socis del país) o practicant la pesca INDNR (il·legal, no declarada i no reglamentada).
- A l’Estat espanyol només el 24 % de totes les embarcacions són de tipus industrial; no obstant això, a causa de la seu major grandària representen el 94 % de la capacitat pesquera total. Així mateix, de cada 10 embarcacions catalogades com a flota exterior (aquelles que desenvolupen més del 90 % de la seua activitat pesquera en caladors no nacionals) 6 són espanyoles, i l’espanyola presenta més de la meitat de tota la capacitat pesquera de la flota exterior de la UE.
- La sobreexplotació dels caladors en els tercers països causa el deteriorament d’un recurs alimentari fonamental per a les seues poblacions, al mateix temps que destrueix l’activitat econòmica que se sustentava al voltant de la pesca artesanal. Com ha succeït per exemple al Senegal, país on pesquen un gran nombre d’embarcacions espanyoles.
- L’accés als recursos pesquers ha portat fins i tot la Unió Europea a firmar acords que van contra el Dret Internacional, com per exemple amb la firma de l’acord pesquer amb el Marroc, en el qual s’inclouen els caladors pertanyents al Sàhara Occidental ocupat. Perpetuant d’aquesta manera el conflicte bèl·lic i afavorint l’ocupació militar i il·legal del Sàhara Occidental per part del Marroc.
Per tot això, al final de l’informe s’assenyalen quins són els principis que hauria d’arreplegar la nova Política Pesquera Comuna (PPC), en procés de reforma, per tal d’aconseguir evitar el progressiu deteriorament dels nostres caladors i els d’altres regions del planeta, i evitar així els negatius impactes socioambientals causats pel nostre consum actual de peix. Per a això la nova PPC ha d’orientar-se cap a la recuperació de poblacions de peixos sanes i aconseguir que l’explotació dels recursos pesquers no es realitze per damunt dels nivells que puguen produir un Rendiment Màxim Sostenible, i també apostar pel desenvolupament de la pesca artesanal i sostenible mitjançant l’aprovació de mesures i polítiques específiques que establisquen la consecució de la sostenibilitat ambiental com a objectiu prioritari. Però per a aconseguir aquesta sostenibilitat, ha de prevaldre el principi de precaució i l’enfocament ecosistèmic, basat en la gestió a llarg termini i en l’aplicació dels millors coneixements científics.