Accident de Txernòbil

Totes les versions d’aquest article: [Català] [Castellano]

El reactor 4 de la central nuclear de Txernòbil (Ucraïna) va patir el 26 d’abril de 1986 l’accident més greu de la història de la indústria nuclear.

La central de Txernòbil, acabada de construir al desembre de 1983, està formada per quatre reactors BRMK de 1000 MW de potència cadascun. Aquesta central es posava com a exemple de seguretat: B. Semonov, director del Departament de Seguretat de l’Organització Internacional d’Energia Atòmica (OIEA), va escriure en el Butlletí de l’OIEA publicat al juny de 1983 que "un accident seriós amb pèrdua de refrigerant és pràcticament impossible en les centrals del tipus BRMK". Però l’impossible va succeir, el 26 d’abril de 1986, i tot Europa es va veure afectada per un núvol radioactiu.

L’accident de Txernòbil ha sigut el més greu de tota la història nuclear. Ha mostrat en tota la seua cruesa els efectes que el moviment ecologista predeia que tindria un accident nuclear. Els auguris més pessimistes s’han quedat petits.

Els efectes de l’accident no es coneixen del cert i encara hi ha discussió sobre els seus costos econòmics i sobre l’impacte sobre la salut de les persones i sobre el medi ambient. La indústria nuclear i els organismes nacionals i internacionals que impulsen l’energia nuclear segueixen encabotats a minimitzar aquesta enorme catàstrofe.

++++

La central nuclear de Txernòbil

La central nuclear de Txernòbil es va acabar de construir al desembre de 1983 i està formada per quatre reactors de 1000 MW de potència cadascun. El reactor número 4 va ser tristament famós per l’accident que va ocórrer el 26 d’abril de 1986.

En aquests moments hi ha als països de l’Est 15 reactors com el de Txernòbil, del tipus BRMK. Aquests reactors usen l’aigua com refrigerant i el grafit com a moderador. El fet que el refrigerant i el moderador siguen distints comporta un perill en si mateix. El moderador de neutrons serveix per a convertir els neutrons ràpids produïts en les reaccions de fissió en neutrons tèrmics, que són els que més fàcilment absorbeix l’U-235 per a continuar produint fissions. Per tant, el paper del moderador és augmentar la quantitat de neutrons que són capaços de produir noves fissions. Si per alguna causa el refrigerant deixara de fluir a través del nucli, la reacció continuaria a ritme òptim, ja que el moderador continua actuant. L’efecte que produeix l’absència de refrigerant és ben conegut: la temperatura del nucli augmenta i es pot modificar la geometria, augmentant el ritme de la reacció, arribant-se al final a la fusió del nucli i al tipus d’accident més greu que pot ocórrer en una central nuclear. És per aquest efecte que aquest tipus de centrals funcionen malament a baixa potència i tenen tendència a augmentar la potència produïda.

Un altre problema de disseny que se li atribueix a aquest tipus de reactors és el temps que tarden a abaixar les barres de control, uns 20 segons, mentre que en les centrals occidentals és d’un segon.

La central de Txernòbil es posava com a exemple de seguretat: H. Born, de l’elèctrica alemanya Vereinigten Elektrizitätswerke Westfalen (VEW), va publicar en la revista Atomwirschaft Atomtechnik, al desembre de 1983 que "el sistema és extremadament segur i fiable. La planta nuclear està dotada amb tres sistemes de seguretat paral•lelament i totalment independents, capaços de suportar tornados, terratrémols i accidents d’avions"; B. Semonov, director del Departament de Seguretat de l’OIEA, va escriure en el Butlletí de l’OIEA publicat al juny de 1983 que "un accident seriós amb pèrdua de refrigerant és pràcticament impossible en les centrals del tipus BRMK". No obstant això, després de l’accident els representants de la indústria nuclear occidental es van afanyar a dir que aquestes centrals són en realitat poc segures, per exemple que "la construcció era summament simple" (D. Van Bekkum, de l’Institut de Ràdiobiologia d’Holanda).

Se li va atribuir també la falta de contenció com una diferència fonamental amb les centrals occidentals. Avui està clar que les contencions de les centrals occidentals no suportarien una explosió de la potència que es va produir a Txernòbil. Un estudi sistemàtic de les contencions occidentals, realitzat per la NRC (Nuclear Regulatory Comission, l’òrgan regulador de la seguretat nuclear als EUA), va detectar problemes de disseny en el venteig de les contencions del tipus Mark I i Mark III dels reactors d’aigua en ebullició de General Electric. Aquests problemes es van trobar en les centrals nuclears espanyoles de Cofrents (València) i Santa Maria de Garoña (Burgos).

++++

L’accident

Aquell dilluns 28 d’abril de 1986 tots els follets pareixien estar reunits en la central nuclear sueca de Forsmark. Els successos inexplicables es repetien sense parar. Tot va començar quan a l’entrada del torn de matí un dels treballadors va refermar, com ho feia tots els dies, els peus en el detector de radioactivitat de la central i va fer botar l’alarma.

Es va pensar en un primer moment que l’operari havia estat treballant negligentment en alguna zona contaminada, però després es va descartar aquesta possibilitat ja que la seua jornada començava tot just aleshores. Quan, com mesura cautelar, es van fer mesuraments de radioactivitat de la roba dels treballadors es va veure amb sorpresa que tots contenien nivells radioactius entre 5 i 15 vegades superiors als normals. Mentrestant en la sala de control de la central tots els paràmetres de funcionament es mantenien normals i no hi hi havia cap indicació que alguna cosa funcionara malament en la planta. A pesar d’això l’inspector de seguretat va manar aturar la central tement que s’estiguera produint alguna fuga radioactiva no enregistrada i va notificar el succés a l’Agència Sueca de Seguretat Nuclear (SKI). La resposta d’aquest organisme encara els va omplir de més perplexitat. Totes les centrals sueques i finlandeses estaven detectant valors anormalment alts de radioactivitat des de la nit anterior.

La primera hipòtesi que es va apuntar va ser que els soviètics havien fet explotar en secret alguna arma nuclear, acabant amb la moratòria unilateral decretada sobre aquest tipus d’assajos. Però va caldre descartar-ho. Els sismògrafs no havien detectat cap moviment anormal i l’anàlisi de l’aire anunciava la presència d’isòtops de cobalt, iode i cesi que no es troben en les armes i sí en les centrals nuclears: s’havia produït un accident en alguna central nuclear. Quan es va realitzar una anàlisi meteorològica retrospectiva per a veure d’on podia provenir el núvol radioactiu es va veure que quasi amb total seguretat venia d’alguna de les centrals soviètiques instal•lades a Ucraïna. La radioactivitat havia volat quasi 2.000 km abans de ser detectada!

A primera hora de la vesprada les principals agències de notícies es feien eco del sorprenent succés. Quan el teletip va caure en mans del responsable de premsa del Consell de Seguretat Nuclear espanyol aquest no va poder evitar una riallada. Per a ell, que anteriorment havia sigut propagandista de les bondats de l’energia nuclear, la notícia que es detectaven nivells molt alts de radioactivitat a Suècia com a conseqüència d’un accident nuclear ocorregut en l’URSS només podia ser una de tantes informacions confuses i malintencionades d’algun periodista que no sabia realment de què parlava. Quan va comentar el fet amb els seus companys, la riallada es va repetir. Era ben conegut i comprovat que el núvol radioactiu d’un accident nuclear s’extingiria en 100 o com a màxim 200 km. Només calia esperar la rectificació i la versió oficial de les autoritats sueques.

Però evidentment la rectificació no va arribar. Ans al contrari, en el programa de notícies soviètic Uremya (El temps) el presentador llegia, a les 21:02 h, aquesta lacònica comunicació oficial: "Ha ocorregut un accident en la planta d’energia de Txernòbil i un dels reactors ha resultat danyat. Estan prenent-se mesures per a eliminar les conseqüències de l’accident. S’està assistint les persones afectades. S’ha designat una comissió del govern".

L’origen del succés que va commocionar el món sencer cal buscar-lo en la nit del 25 al 26 d’abril de 1986. Llavors i amb motiu d’una revisió ordinària de manteniment, els tècnics van pretendre realitzar una experiència en el quart grup de la central nuclear, que tenia com a objecte comprovar quant de temps podia generar electricitat una turbina a la qual s’haguera tallat l’afluència de vapor. Per a això els tècnics van abaixar la potència del reactor. Aquesta baixada de potència comportava la possibilitat que els sistemes automàtics de protecció del reactor entraren en funcionament i detingueren l’experiència, per la qual cosa els operaris de la planta van desconnectar sistemes vitals de seguretat. A la meitat de l’experiència es va produir una sobtada elevació de potència que va provocar la fragmentació del combustible, una generació massiva de vapor i la reacció de l’aigua de refrigeració amb el zirconi de les beines de combustible que va produir un gas molt inflamable: l’hidrogen. Els gasos formats van trencar per pressió les estructures tant interiors com exteriors del reactor i van propiciar la fuga d’hidrogen que dos o tres segons després va provocar una tremenda explosió en reaccionar amb l’oxigen. Els sistemes de contenció i el sostre del reactor van saltar a trossos, i es van trobar fora de l’edifici blocs i fragments de grafit i de combustible. A conseqüència de l’explosió van morir dos treballadors que es trobaven pròxims al lloc dels fets. Per a acabar-ho d’adobar, les piles de grafit van començar a cremar (es calcula que va arribar a cremar el 10%) amenaçant de propagar-se als restants reactors nuclears de la planta, es va fondre part del nucli i se’n dispersaren les partícules radioactives.

Un minut després d’iniciar-se l’incendi, l’alarma va sonar en el quarter de bombers que estaven de guàrdia en la unitat número dos. Es van enfundar els seus vestits i es dirigiren al grup sinistrat. L’espectacle que van presenciar era dantesc. La instal•lació estava envoltada de flames gegantines. S’inicià així una lluita heroica de tres o quatre dies per a apagar l’incendi i evitar que el foc es propagara fins a la unitat tres de la central nuclear. Segons va comentar després Pravda, "la lluita contra l’infern va resultar titànica. Els bombers es van afonar amb les botes en l’asfalt de la central, que havia esdevingut una massa movedissa. Alguns van romandre durant hores sobre el sostre de la central intentant detenir el foc que ja havia arribat al sostre del reactor número tres. Sotmesos a la calor, al fum asfixiant i a les altes dosis radioactives van aguantar més enllà de l’heroisme i van impedir que la tragèdia adquirira proporcions molt majors. El seu valor va a costar-los la vida als aguerrits bombers". No hi ha cap exageració en aquest relat. Com tot el món ha reconegut després, l’intrepidesa dels bombers i alguns tècnics de la central nuclear en els primers dies després de l’accident va impedir que la tragèdia fóra encara molt major. Ells són la gran majoria dels poc més de 300 afectats aguts per la radioactivitat; 32 van morir abans de finalitzar 1986. Els "lluitadors" de Txernòbil van demostrar el mateix valor sense límits, suïcida, que els seus antecessors havien tingut en la lluita contra Hitler en els mateixos pantans d’Ucraïna al 1941. El món sencer té amb ells un deute de gratitud.

Les tasques més urgents que van haver d’afrontar les autoritats responsables de la crisi eren tres: aturar l’incendi que dispersava més i més materials radioactius i amenaçava d’arribar a altres reactors, evitar que el nucli fos entrara en contacte amb aigües subterrànies i multiplicara per deu la dimensió de la tragèdia i fer front dins del possible a la contaminació de les aigües de beguda.

Per a apagar l’incendi no era possible repetir l’experiència del grafit de Windscale (Gran Bretanya) de l’any 1957. No podia disposar-se de les ingents quantitats d’aigua que aleshores es van usar. Una quantitat menor només haguera contribuït a empitjorar la situació en reaccionar el grafit al roig i produir hidrogen que podia provocar noves explosions. Així que es va recórrer a una solució imaginativa: es va preparar una mescla de 40 tones de carbur de bor, 800 de dolomita, 1800 d’arena i argila i 2400 de plom. La funció del carbur de bor era absorbir neutrons i detenir la reacció nuclear en cadena; la dolomita permetia una adequada dissipació de la calor i generava diòxid de carboni en cas de descompondre’s que ajudava a apagar el foc; l’arena i l’argila retenien els aerosols i contribuïen a la detenció de l’incendi; finalment, el plom es fondria absorbint la calor i, una vegada fos, taponaria les esquerdes i evitaria així l’emissió de substàncies radioactives i reduiria la radiació directa. Aquestes substàncies es llançaven des d’helicòpters que sobrevolaven la planta, desafiant el foc, la falta de visibilitat provocada pel fum i la radioactivitat. Aquesta tasca es va desenvolupar entre els dies 27 d’abril i 10 de maig, sent més intensa en els primers cinc dies.

Si no es va tirar més quantitat de substàncies per a apagar el foc va ser perquè es temia que el pes, junt amb la calor del nucli, trencara la llosa sobre la qual estava el reactor i es contaminaren les aigües subterrànies. Per això es va haver d’eliminar l’aigua de la piscina que hi havia sota el reactor i cavar un túnel de 135 metres de llarg a 5,4 metres de profunditat. Aquest túnel, una vegada omplit de ciment, tancaria tot el reactor evitant que la radioactivitat usara aqueixa via de fuga. En un principi els tècnics van disposar equips refrigerants per a alleujar la calor del nucli. Aquesta obra urgent es va realitzar per primera vegada en la història amb 400 treballadors en torns de tres hores per a evitar patir danys irreparables. Havien impedit que es produïra la síndrome de la Xina!

En la tasca d’aturar la contaminació va ajudar molt la sort. No va ploure fins al 20 de maig. En aqueixa data s’havien construït 7.5 km de dics en les riberes del riu Pripiat amb l’ajuda de bulldozers i es van cobrir de polietilé. Amb això es va evitar que les aigües del Pripiat, que abastien Kíev, amb més de 3.000.000 d’habitants, es contaminaren gravíssimament.

Un altre dels grans problemes a què van haver d’enfrontar-se les autoritats soviètiques va ser l’evacuació de les poblacions directament afectades per l’accident. Després de la garbera d’inexactituds i d’errors que es van publicar sobre el fet, avui tenim una idea bastant exacta del que va ocórrer. Sembla que el dia 26 mateix van ser evacuades les persones que vivien en la residència per a operaris a 1,6 km de la central. Unes mil famílies van ser evacuades emprant mitjans locals de transport a través d’un pontó estés sobre el riu Pripiat per a fugir de la zona més contaminada sense travessar la ploma radioactiva. Al mateix temps a Kíev i la contornada es van requisar 1.100 autobusos, que en part van ser conduïts per voluntaris. Açò va permetre que 36 hores després de l’accident foren evacuades cinquanta mil persones que vivien en una àrea de 30 quilòmetres al voltant de la central. El nucli principal era la ciutat satèl•lit de Pripiat, amb uns vint-i-cinc mil habitants, que es va evacuar en tres hores. Moltes d’aquestes persones van ser desallotjades de les cases en contra de la seua voluntat i l’exèrcit va haver d’actuar amb contundència. Els animals domèstics i de cultiu van ser sacrificats. Es van formar caravanes de més de 30 km de llargària.

Finalment va ser desallotjada la ciutat de Txernòbil, amb poc més de 40.000 habitants, que es trobava en el límit dels 30 km. Aquest desallotjament va tenir lloc sis dies després de l’accident i durà més de tres dies. Aquesta ha sigut la principal crítica que s’ha dirigit a les autoritats soviètiques: la tardança a evacuar Txernòbil. Per a atendre aquestes persones es va comptar amb uns 1.300 metges i dosimetristes i 300 ambulàncies que desplaçaren els irradiats a l’hospital.