S'ha perdut -han deixat perdre- un jardí del segle XIX de gran valor patrimonial: el parc del Clot de Barceló, al camí de la Murtera, baix del pont de Fernando Reig. Han sigut talats el seus arbres anyencs, arrancades parres i heures. Les reixes, la porta principal, els emparrats, el pilars i la pedra treballada de la seua tanca, han desaparegut. La construcció del pont havia respectat el jardí que datava de la segona meitat del XIX i ara, mentre ens parlen de promoure una zona verda al Riquer, entre els ponts de Cristina i Algezares, s'ha eliminat un jardí centenari d'encís romàntic irreemplaçable. Travessant el pont es podia gaudir de la seua vista; ara el paisatge és desolador.

Són corresponsables d'aquest fet lamentable les autoritats i els tècnics encarregats de l'inventari d'edificis i espais protegits de la ciutat. Tenim la conservació del jardí del “Parque”, al carrer Oliver, com a exemple d'una iniciativa privada condicionada per la protecció del patrimoni cultural. Tenia menys valor el jardí del Clot de Barceló?

JPEG - 16.5 kB
Clot de Barceló
Imatge del Clot de Barceló, on el jardí del segle XIX ha estat arrasat

El jardí urbà és un dels trets peculiars del nostre patrimoni burgés. Els petits jardins de les casetes dels socialistes al carrer Pintor Cabrera, els jardins interiors de les cases del carrer de Sant Nicolau, els antics jardins dels masos i els xalets integrats als eixamples del nou-cents, els horts d'esplai d'algunes vil·les que resten assetjats actualment pel càncer urbanístic, són tots exemples del gust dels alcoians per eixe contacte directe, quotidià, amb la natura, que ofereix l'hort domèstic.

Per una altra banda, molts d'aquests petits espais verds són també obres d'estimable composició arquitectònica. Coneixem bé el contacte d'arquitectes locals dels anys vint amb un dels introductors del paisatgisme a l'Estat espanyol, Nicolau Maria Rubió i Tudurí i tots reconeixem l'obra arquitectònica de la Glorieta, amb un disseny acurat de Vicent Pascual Pastor. Són també nombrosos els projectes de tanques i portalades per a jardins dibuixats pels mestres d'obra alcoians a les darreries del S.XIX.

L'art de la pedra, dels carreus llaurats, és molt visible en aquests espais. Dins dels horts l'historicisme està molt present en la composició de pavellons, tanques, portalades… Tal volta un dels millors exemples d'aquestes construccions és una cripta, d'estil bizantí, amb uns capitells insòlits, que actualment és aprofitada per a refugi de ramat – no citem per prudència on es troba aquesta meravella-, mentre que la torre neomudèjar del pati de la casa del Pavo, on el pintor Cabrera tenia el seu estudi, és una de les obres més conegudes dels nostres jardins urbans.

La serralleria, l'art de la forja o de la foneria, completa a la pedra en les tanques dels horts. La porta desapareguda al camí de la Murtera era tal vegada el millor exemple a Alcoi de la metal·lúrgia ornamental de jardins. Emparrats, glorietes -cenadores-, baranes de basses, balustres, petites escultures que remataven fonts i brocals, etcètera, són ara com ara peces úniques, pel seu disseny i per la complexitat de les seues execucions. Algú pot pensar que es poden reproduir amb tècniques actuals, però en aquesta època de les xarxes d'informació, de les aplicacions informàtiques, dels mòbils i de tantes altres coses, les recreacions no se sap per què manquen del bon estil dels originals. Vagen al vivers o agafen la darrera revista de decoració de jardins i veuran de què estem parlant.

I per descomptat, si hi ha alguna cosa irreemplaçable, almenys en el terme de les nostres vides, són el arbres gegants que juguen amb la llum i les ombres del jardí, que fan de la tardor daurada record del temps fugisser.

Cal que coneguem millor els nostres jardins, els nostres parcs, per a fer que els seus valors formals i arquitectònics siguen respectats, que la varietat d'espècies que construeixen els seus escenaris siga conservada i enriquida. L'inventari de béns arquitectònics protegits s'ha d'ampliar als jardins, encara que estiguen aïllats o vinculats a edificis sense valor patrimonial, tant públics com -sobretot- privats, per a evitar pèrdues irremeiables com la del parc del camí de la Murtera.