El dia 30 d'octubre de 2007, va finalitzar el termini establit en 1996 per la Directiva Europea sobre Prevenció i Control Integrats de la Contaminació perquè 5.000 indústries espanyoles obtinguen i implanten la denominada autorització ambiental integrada, permís imprescindible per a poder operar en la Unió Europea.

La intenció de la Directiva era procurar una millora substancial del comportament ambiental de la indústria europea, prevenint en origen la contaminació per mitjà de la implantació de les Millors Tècniques Disponibles i l'establiment de valors límits d'emissió a l'aire, les aigües o els sòls coherents amb aquelles i amb la preservació de la salut pública i el medi ambient. Així mateix, es buscava unificar els múltiples permisos ambientals existents en cada Estat membre en un únic, l'Autorització Ambiental Integrada.

No obstant això, a pesar dels 11 anys de termini atorgats per la norma esmentada per a realitzar aquesta adaptació administrativa i ambiental, amb seguretat el major repte per a la indústria i el medi ambient des de la fundació de la Unió Europea, més de la mitat de les empreses espanyoles sotmeses a aquesta legislació no han obtingut encara el seu permís, i en conseqüència a partir d'ara haurien de cessar completament en la seua activitat, arriscant-se en el cas de mantenir-la il·legalment a sancions que poden arribar a els 2 milions d'euros en cada cas.

L'explicació d'esta lamentable situació és complexa, i en tot cas desoladora: als 6 anys que va tardar el Govern de José María Aznar a traslladar la Directiva a la legislació espanyola, amb l'aprovació en 2002 de la Llei de Prevenció i Control Integrats de la Contaminació, se suma la penúria de mitjans aportats per les Comunitats Autònomes per a aplicar la norma (amb tràmits que s'allarguen fins a 3 anys, quan el termini legal màxim de resolució és de 10 mesos), i el desconeixement i desídia de les empreses afectades per a presentar les seues sol·licituds i projectes d'adaptació.

De fet, la major part dels mateixos no s'han presentat fins a finals de l'any passat, aprofitant una disposició transitòria de la Llei espanyola introduïda pel ministeri de Jaume Matas que permetia a les empreses seguir funcionant indefinidament sense autorització ambiental, sempre que l'hagueren sol·licitat abans del 1 de gener de 2007. Esta disposició ha sigut impugnada per la Comissió Europea davant el Tribunal Europeu de Luxemburg, i previsiblement serà derogada per la Llei de Qualitat de l'Aire una vegada que la mateixa isca de les Corts Generals, abans de fi d'any.

La situació es complica, perquè els inventaris publicats per les autoritats espanyoles deixen fora a moltes instal·lacions, de manera que encara al dia d'avui és molt difícil saber fins i tot el nombre exacte d'empreses subjectes a la norma. Gràcies a Comunitats com Catalunya, que s'avanç 3 anys a Espanya en la transposició de la Directiva Europea amb la seua pròpia Llei de 1999, la cobertura mitjana en l'Estat podria acostar-se al 40% d'indústries autoritzades en termini, encara que per exemple Castella-Lleó es troba per sota del 20% i Cantàbria en un ruboritzant 5%.

Al País Valencià, s'han sol·licitat unes 450 autoritzacions ambientals integrades (52 a Alacant, 200 a Castelló i 198 a València), de les quals a la data d'avui 94 s'han resolt favorablement, o siga només una mica més d'una cinquena part (21%). O siga, més de 350 instal·lacions no tenen l'Autorització Ambiental Integrada, tal com marca la Llei.

En contrast, països com Luxemburg, Alemanya, Bèlgica, Holanda i Regne Unit arriben al dia d'avui amb la pràctica totalitat de les seues empreses autoritzades, trobant-se Espanya en el furgó de cua al costat d'altres Estats com Grècia, Polònia o Portugal. Previsiblement, l'esforç realitzat per la indústria i els Estats centreeuropeus passarà factura al nostre país, a través de sancions econòmiques o pèrdua de competitivitat, sense oblidar l'oportunitat desaprofitada per a millorar la qualitat ambiental de les ciutats i ecosistemes espanyols.

En nombres redons, estaríem parlant de més de 3.000 empreses en tot l'Estat Espanyol, que en aquests moments no compten amb l'autorització ambiental integrada que les habilite per a continuar la seua activitat. L'estricta aplicació de la norma suposaria la pèrdua automàtica d'un milió d'ocupacions directes i el 10% del Producte Interior Brut, magnituds que donen una idea del desastre per al sistema productiu espanyol. El lliscament d'aquesta fracció productiva a l'economia “informal” comportaria un cost per a les empreses d'entre 600 i 6.000 milions d'euros, només en multes, que paradoxalment han d'imposar les pròpies Comunitats Autònomes que han sigut incapaços de fer complir la norma.

Més enllà de la incapacitat administrativa i la desídia empresarial generalitzada, sempre amb honroses excepcions, també cal lamentar que les autoritzacions ambientals atorgades no consideren en general les Millors Tècniques Disponibles ni la capacitat de càrrega del medi ambient afectat per cada indústria, limitant-se a traslladar els límits d'emissió de la normativa vigent, en alguns casos procedent de 1975 (com els valors límit d'emissió a l'atmosfera), donant-se la situació absurda que moltes autoritzacions permeten als seus titulars contaminar en molt major grau del que venien fent en l'última dècada.

Davant l'incompliment generalitzat de la Directiva Europea sobre Prevenció i Control Integrats de la Contaminació,Ecologistes en Acció exigix a l'Administració central i autonòmica que aporten els mitjans humans necessaris per a superar el col·lapse actual, així com un mínim rigor tècnic en els condicionats ambientals de les autoritzacions, en particular en allò que s'ha referit a valors límit i sistemes de control dels mateixos. Així mateix, insten a la indústria que complisca amb la seua obligació d'adaptar els seus processos a les Millors Tècniques Disponibles, limitant la contaminació que genera en el seu entorn.