D’algun temps ençà, al voltant de Mequinensa, ens sorgeixen projectes inquietants, a saber: una incineradora de residus carnis a La Granja d’Escarp, una central tèrmica de carbó a Mequinensa, centrals tèrmiques de gas en Ballovar, Faió i Riba-roja… Es podria dir que per aquestes terres ens volen especialitzar, vistos els èxits ja obtinguts a Flix i Ascó, en aquells negocis que zones més poblades, políticament més influents, rebutgen amb rotunditat.

A la Granja sorprèn molt l’obstinació que el seu alcalde i els regidors que el recolzen mostren per promoure una incineradora que cremarà una bona part dels residus carnis –putrefactes– de Catalunya. Donada la forta oposició popular que ha suscitat tal projecte a la Granja (ometo el de les poblacions veïnes) tot sembla indicar que es tracta d’un autèntic suïcidi polític per part dels regidors municipals.

Sorprenent és també, a Mequinensa, la proposta per construir una central tèrmica de carbó (lignit), no molt gran, quan la tendència general, per raons econòmiques i ambientals, és la de substituir les centrals de carbó per centrals que funcionen amb gas (centrals de cicle combinat). Segons defensen l’empresa promotora, Carbonífera Energia S.A., i l’alcaldia de Mequinensa, la central tèrmica caldrà per mantenir els llocs de treball que la mineria del carbó encara conserva a la comarca, en especial davant la perspectiva del pròxim tancament de la central tèrmica d’Escucha (Terol) que utilitza el lignit de les mines mequinensanes. La pregunta que sorgeix és com podrà sobreviure la mineria de la zona únicament amb una central, la de Mequinensa, que consumiria una petita part de la que es consumeix a Escucha.

La qüestió principal a abordar no és la creació o destrucció d’uns llocs de treball, per molt que comprengui l’angoixa personal dels implicats, sinó si es posa en perill o no la salut general de la població o si es perjudica a altres sectors que també tenen drets molt legítims a defensar, inclosos els laborals, com poden ser les explotacions agrícoles o la indústria turística, que no agrada de fums dolents. El dret al treball d’uns acaba on comencen els drets d’altres, en especial si parlem del dret a la salut.

Cal reconèixer que la tècnica de combustió del carbó que es pretén usar (en llit fluid) a Mequinensa és més eficaç que abans. Tan eficaç que fins i tot podria cremar residus industrials si es tanquessin les mines. No obstant això, l’eficàcia no és mai del 100%.

Els promotors compten d’una banda el bé que dessulfuren, però d’altra banda ells mateixos diuen que en algunes zones veïnes, pròximes a la població d’Almatret, s’acostaran molt als límits legals per al SO2 (òxid de sofre)… d’on prové doncs aquest sofre?

Amb les seves pròpies dades es dedueix que aquesta central emetrà en un any prop de les 500 tones d’òxids de nitrogen (NOx), equivalent al que emetria el tràfic d’una ciutat amb més de 1.300.000 cotxes, unes 1.000 tones de SO2 i unes 80 tones d’estalzí. Es posin com es posin, això no és una central verda.

Es necessitaria posar límits legals més baixos però no ho fan per no deixar en la il•legalitat al 90% de la indústria. Una altra és que l’administració espanyola té fama de ser la menys complidora en qüestions ambientals de tota la Unió Europea. I, una cosa que costa de creure: en els procediments administratius que se segueixen per autoritzar ambientalment aquests projectes, un a Catalunya i l’altre a l’Aragó, cada un s’estudia per separat. O dit en altres paraules: sembla que no es tindrà en compte la suma d’emissions contaminants de tots els projectes de la zona. Per això, si se sol•licités, teòricament clar, l’autorització per crear 100 centrals com la de Mequinensa, estudiarien cada cas per separat i previsiblement les autoritzarien totes, però si es volgués autoritzar una sola central 100 vegades més gran no ho farien. Ja veuen com es fan les coses… Hi ha autoritzacions ambientals, però no hi ha planificació ambiental.

Finalitzo recordant que la contaminació és causa important de mortalitat. Cada any moren prematurament per aquesta causa unes 16.000 persones a Espanya. Per això urgeix que ens prenguem seriosament tot el que ens ve al damunt i que lluitem per no convertir-nos en una claveguera industrial. Ales nostres mans està.

Saturnino Barbé, Coordinador d’Ecologistes en Acció del Baix Cinca