¿Por qué esta guía?

Esta guía pretende ser una herramienta práctica para colectivos, movimientos sociales, periodistas, personas técnicas de ayuntamientos e instituciones públicas y para la ciudadanía en general. Su objetivo es mejorar el conocimiento de los procesos y riesgos de los fondos europeos NextGenerationEU (NGEU). A su vez, ofrece 8 propuestas dirigidas al Gobierno de España para que estos puedan contribuir a una transformación ecosocial justa.

Contexto del NextGenerationEU

Después de la proclamación del brote de covid-19 como pandemia por parte de la Organización Mundial de la Salud (OMS) el 11 de marzo de 2020, las instituciones públicas europeas y estatales pusieron en marcha diferentes mecanismos y ayudas públicas para rescatar la economía europea. La primera ola de rescates se ha implementado básicamente sin aplicar criterios climáticos, ecológicos, sociales o de género, y ha beneficiado especialmente a las grandes empresas y sectores convencionales, como la aviación y las energéticas1.

Gráfico etapas Next Generation EU: soporte multimillonario de las economías con dinero público

La primera etapa está marcada por el inicio de la pandemia de la covid-19, que desencadenó una recesión económica en 2020 como no se veía desde hacía casi un siglo. Frente a este contexto, la Comisión Europea respondió con rapidez y el 23 de marzo de ese año suspendió temporalmente el Pacto de Estabilidad y Crecimiento. La decisión permitió a los Estados miembros poder endeudarse sin límites para amortiguar los impactos económicos de la emergencia sanitaria. De esta manera, se implementaron medidas e instrumentos de rescate del tejido económico que se pueden caracterizar como políticas de “rescate” y de “emergencia”2.

El 21 de julio de 2020, con el NextGenerationEU, se inicia una segunda etapa, una fase distinta que la misma Comisión Europea califica de “reconstrucción verde y digital”. Los aspectos relacionados con lo ambiental se rigen por un programa que ya estaba presente antes de la pandemia, el Pacto Verde Europeo (European Green Deal). I Para ello, se establece que un mínimo del 37% de las inversiones y reformas deben contribuir a la neutrali dad climática europea en 2050, el 10% a biodiversidad y un mínimo del 20% debería apoyar la transición digital. Además, todas las inversiones y reformas deben respetar el principio de “no causar daños significativos” y, por lo tanto, no deben ir en detrimento de los objetivos climáticos y medioambientales. Parecen ser pasos interesantes frente a la emergencia ecológica, pero como veremos después, el detalle y la materialización de las políticas cuestionan que sean la solución a las crisis en la que vivimos.

La tercera etapa se iniciará con el pago de la deuda y las políticas de austeridad. El Pacto de Estabilidad y Crecimiento está suspendido desde marzo de 2020, pero la Comisión Europea puede reactivarlo en cualquier momento. Probablemente esto pasará a finales de 2021 o 2022. II La cláusula activada que permite a los Estados superar su techo de déficit, o sea endeudarse sin limites, es la “cláusula de escape general”. Esta cláusula estipula que su aplicación no debe poner en riesgo la sostenibilidad fiscal y que las desviaciones deben ser temporales. La Comisión afirma que mantendrá su aplicación el tiempo que sea necesario, lo que no quiere decir que dejen de aplicarlo. Para entonces, los Estados estarán altamente endeudados y el regreso a las exigencias del Pacto de Estabilidad no será fácil.

Per què aquesta guia?

Aquesta guia pretén ser una eina pràctica per a col·lectius, moviments socials, periodistes, tècniques d’ajuntaments i institucions públiques, i per a la ciutadania en general. El seu objectiu és millorar el coneixement sobre els processos i els riscos dels fons europeus NextGenerationEU (NGEU). A la vegada, oferir 8 propostes dirigides al Govern d’Espanya per tal de contribuir a una transformació ecosocial justa.

Context del NextGenerationEU

Després de la proclamació del brot de covid-19 com a pandèmia per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) l’11 de març de 2020, les institucions públiques europees i estatals van activar diferents mecanismes i ajudes públiques per rescatar l’economia europea. La primera onada de rescats s’ha implementat bàsicament sense aplicar criteris climàtics, ecològics, socials o de gènere, i ha beneficiat especialment les grans empreses i sectors convencionals, com l’aviació i les energètiques3.

La primera etapa està marcada per l’inici de la pandèmia de la covid-19, que va desencadenar una recessió econòmica el 2020 com no es veia desde feia gairebé un segle. Davant d’aquest context, la Comissió Europea va respondre ràpidament i el 23 de març d’aquest any va suspendre temporalment el Pacte d’Estabilitat i Creixement. La decisió va permetre als estats membres poder endeutar-se sense límits per esmorteir els impactes econòmics de l’emergència sanitària. D’aquesta manera, es van implementar mesures i instruments de rescat del teixit econòmic que es poden caracteritzar com a polítiques de “rescat” i ”d’emergència”4.

El 21 de juliol de 2020, amb el NextGenerationEU, s’inicia una segona etapa, una fase diferent que la mateixa Comissió Europea qualifica de “reconstrucció verda i digital”. Els aspectes relacionats amb la perspectiva ambiental es regeixen per un programa que ja era present abans de la pandèmia, el Pacte Verd Europeu (European Green Deal). I Per això, s’estableix que un mínim del 37% de les inversions i reformes han de contribuir a la neutralitat climàtica europea pel 2050, el 10% en biodiversitat i un mínim del 20% hauria de donar suport a la transició digital. A més, totes les inversions i reformes han de respectar el principi de “no causar danys significatius” i, pertant, no han d’anar en detriment dels objectius climàtics i mediambientals. Semblen passos interessants davant de l’emergència ecològica, però comveurem després, tant el detall com la materialització de les polítiques qüestionen que siguin la solució a la crisi que vivim.

La tercera etapa s’iniciarà amb el pagament del deute i les polítiques d’austeritat. El Pacte d’Estabilitat i Creixement està suspès des de març de 2020, però la Comissió Europea el pot reactivar en qualsevol moment. Probablement això passarà a finals de 2021 o 2022. II La clàusula activada que permet als estats superar el seu sostre de dèficit, és a dir endeutar-se sense límits, és la “clàusula de salvaguarda general”. Aquesta clàusula estipula que no s’ha d’aplicar si posa en risc la sostenibilitat fiscal i que les desviacions han de ser temporals. La Comissió afirma que en mantindrà l’aplicació el temps que calgui, la qual cosa no vol dir que la deixin d’aplicar. Per llavors, els estats estaran altament endeutats i el retorn a les exigències del Pacte d’Estabilitat no serà fàcil.

  1. La Comisión Europea anunció el 14 de enero de 2020 el Plan de Inversiones del Pacto Verde Europeo, llamado Plan de Inversiones para una Europa Sostenible (PIES). Su objetivo era movilizar 1 billón de euros en “inversiones sostenibles” durante los siguientes diez años a través del presupuesto de la UE y de varios instrumentos asociados, en particular el InvestEU. Este instrumento es la continuación del Fondo Europeo para Inversiones Estratégicas, conocido popularmente como Juncker Plan, una iniciativa del Banco Europeo de Inversiones y la Comisión Europea para movilizar capital privado para inversiones estratégicas del 2016 al 2018.
  2. El pacto firmado en 2011, en plena crisis financiera, tiene dos cláusulas excepcionales para momentos de emergencia en la UE: la “cláusula de eventos inusuales” y la “cláusula de escape general”. La primera permitiría a los Estados utilizar sus presupuestos para responder a la emergencia sin supervisión del Pacto de Estabilidad. La segunda, según la Comisión, permite un mayor alcance en las medidas para responder a la emergencia, pero estas deben seguir las reglas del Pacto de Estabilidad.
  3. La Comissió Europea va anunciar el 14 de gener de 2020 el Pla d’Inversions del Pacte Verd Europeu, anomenat Pla d’Inversions per a una Europa Sostenible (PIES). El seu objectiu era mobilitzar 1 bilió d’euros en “inversions sostenibles” durant els deu anys següents a través del pressupost de la UE i de diversos instruments associats, en particular l’InvestEU. Aquest instrument és la continuació del Fons Europeu per a Inversions Estratègiques, conegut popularment com a Juncker Plan, una iniciativa del Banc Europeu d’Inversions i la Comissió Europea per mobilitzar capital privat per a inversions estratègiques del 2016 al 2018.
  4. El pacte signat el 2011, en plena crisi financera, té dues clàusules excepcionals per a moments d’emergència a la UE: la “clàusula d’esdeveniments inusuals” i la “clàusula de salvaguarda”. La primera permetria als estats utilitzar els seus pressupostos per respondre a l’emergència sense supervisió del Pacte d’Estabilitat. La segona, segons la Comissió, permet un abast més gran en les mesures per respondre a l’emergència, però aquestes han de seguir les regles del Pacte d’Estabilitat.