Els boscos regulen el clima, protegixen el sòl, carreguen els aqüífers, mantenen brolladors i rius, eviten o reduïxen sequeres i inundacions, servixen de refugi a la fauna i flora silvestre, absorbixen el CO2 (principal gas del calfament global i local), depuren els contaminants, són fonts de recursos naturals com fusta, suro, mel, plantes medicinals, aromàtiques, bolets, caça, pesca, etc.; ara, a més, suposen un magnífic atractiu turístic. I antigament el País Valencià estava cobert de densos boscos en la major part del territori, com la resta de la mítica Ibèria, aquella terra dels ibers que un esquirol podia travessar de punta a punta sense baixar-se dels arbres; però hui no queda més que una petita mostra d’aquella riquesa ecològica, amb moltes àrees desarborades, pelades, erosionades, desertitzant-se…

Què ha passat ací? Doncs per una banda les urbanitzacions han plagat el territori i per l’altra tenim un clima mediterrani molt sec i calorós en l’estiu, la qual cosa afavorix els incendis forestals, que s’han multiplicat pel semiabandó en que tenim les nostres muntanyes des de fa dècades, també per la falta de trellat d’alguns habitants o visitants i pels interessos especulatius que han planejat sobre els terrenys forestals. De fet el 54 % d’aquests incendis han sigut causats per negligències (cremes de rostolls, torrades de xulles, espurnes elèctriques o metàl·liques) i el 29 % han sigut directament intencionats (per requalificar terrenys, fer-se amb la fusta barata o produir noves pastures per al ramat), sols un escàs 11 % poden considerar-se originats per causes naturals com els raigs.

El problema s’agreuja amb les pluges de la tardor, sovint intenses, que en caure sobre les muntanyes cremades i desprotegides de vegetació, amb fortes pendents, arrosseguen la terra i baixen en tromba cap als rius, que es veuen marrons o rogencs, i les valls, que s’inunden perillosament. A la Ribera encara recordem l’octubre de 1982, quan aquelles pluges torrencials descarregaren sobre les muntanyes cremades més amunt de Tous i ompliren ràpidament el pantà, un pantà mal dissenyat i pitjor mantingut que es va desfer en qüestió d’hores, inundant de colp els pobles del Xúquer.

Principalment els freqüents incendis forestals i les plogudes intenses han provocat que el PV s’erosione greument i tinga moltes muntanyes desarborades, algunes convertides ja en vertaders deserts de pedra, amb la roca mare aflorant. Sols cal visitar les muntanyes pròximes a Carlet, Matamón per exemple, o baixar cap Alacant per la costa, per vore com estan la majoria de les nostres muntanyes. El PV és avui una de les zones d’Europa amb major risc de desertificació, per no dir la que més.

I front a aquests greus problemes què s’ha fet? Evidentment molt poc, per això estem com estem; els anteriors governs autonòmics fins i tot retallaren les brigades forestals i el govern central ha aprovat, enguany mateix, una Llei de Monts que desprotegix les muntanyes, permetent l’edificació en les que es cremen i desvaloritzant els agents forestals. Excepcionalment en alguns pobles han hagut repoblacions de grups locals però sempre minúscules i de vegades poc efectives (si els plantons no es reguen repetidament durant el primer estiu es moren pràcticament tots); aquestes activitats són adequades per a conscienciar la població però no per a resoldre realment el problema de la deforestació, d’una magnitud que supera l’àmbit local i comarcal.

Per tant, si volem recuperar els nostres boscos i els grans beneficis que d’ells rebíem, o almenys si no volem que el nostre territori es desertitze definitivament per l’erosió i el calfament climàtic, caldrà canviar la política forestal valenciana o, millor dit, haurem de tindre una vertadera política forestal perquè la d’abans era pràcticament inexistent. Necessitem un Pla Forestal Valencià que marque l’estratègia, els terminis i els passos a seguir, amb el pressupost suficient, per protegir eficientment els boscos que ens queden i recuperar tots aquells que encara es poden recuperar.

Resulta fonamental millorar la prevenció, la vigilància i la conscienciació durant tot l’any per evitar els incendis forestals, realitzant treballs silvícoles sempre de mínim impacte ambiental, implicant les poblacions de les àrees forestals de manera que elles es beneficien directament de l’existència dels boscos, és una condició imprescindible per assegurar la supervivència dels arbres. Les campanyes sectorials i generals de conscienciació són molt importants també.

Després cal millorar notablement la detecció i l’extinció dels incendis forestals. En aquesta era de les modernes tecnologies no ha de ser difícil la detecció ràpida, quasi immediata, de qualsevol conat d’incendi, de forma que amb les brigades d’extinció situades a prop siga possible tallar-lo precoçment, abans que adquirisca dimensions perilloses i incontrolables. En eixe sentit, és absolutament estúpid i vergonyós que tinguem més avions de guerra que d’extinció d’incendis…

Paral·lelament caldrà recuperar tots aquells boscos, riberes, marjals, dunes, etc. que encara es puguen recuperar. Hi ha monts cremats que ells sols s’estan recuperant prou bé, en aquest cas hem de deixar-los tranquils, protegits, perquè acaben de recuperar-se completament. Però on s’han cremat reiteradament i es troben tan degradats que ja no poden recuperar-se a soles, caldrà repoblar-los amb espècies autòctones diverses i tècniques de mínim impacte, manuals bàsicament, per ajudar-los.

A més, cal implementar totes aquelles mesures extra-forestals que també ajuden a frenar incendis, erosió i desertificació. Entre elles, les necessàries per frenar i detindre l’escalfament global, com promoure el transport sostenible: peu, bici, transport públic, rcionalització dels desplaçaments, etc.

Un Pla Forestal Valencià ben elaborat, suficientment pressupostat i òptimament executat resultaria molt positiu per a tots ja que, a més dels beneficis ecològics enumerats al principi, facilitaria la creació de molts llocs de treball directes en la reforestació, la vigilància, el manteniment, l’educació ambiental, l’explotació dels recursos forestals, etc., i indirectament també crearia llocs de treball en el sector del turisme verd. Sens dubte resultaria molt beneficiós per a tots.

I d’on poden eixir els pressupostos necessaris per a fer realitat aquest Pla? Doncs, tenint en compte la seua importància ecològica i social, la Generalitat hauria de ficar milions propis i paral·lelament hauria de buscar ajudes de l’Estat central i de la Comunitat Europea en les línies de financiació que ja hi ha per a contindre l’erosió i la desertificació, capturar el CO2 i frenar el canvi climàtic, desenvolupar les zones rurals, reduir l’atur, etc.

Tal vegada el principal problema ací no siga l’econòmic sinó la inèrcia mental, les idees errades que encara imperen: durant dècades governants i governats han cregut que el prioritari eren les grans infraestructures, les obres faraòniques, i ara ja tenim AVEs, autovies, aeroports i megainfraestructures més que suficients, fins i tot en tenim més per habitant que la mateixa Alemanya, amb el llastre de corrupció i deutes que han deixat pertot arreu. Així doncs hem d’adonar-nos i canviar la mentalitat, hem de reciclar els pressupostos de les grans obres públiques i altres igual d’innecessaris per ficar en marxa solucions mediambientals i socials com el Pla Forestal, perquè la prioritat ara és el medi ambient i les persones.