Ni per als dependents, ni per als investigadors científics, ni per millorar la sanitat pública, ni per als qui no poden pagar la hipoteca, ni per implantar la renta bàsica, ni per reduir la jornada laboral i crear llocs de treball, ni per transformar la indústria bèl·lica en una altra pacífica i útil, ni per detindre el calfament del clima, ni per aplicar un pla forestal que previnga els incendis i repoble les muntanyes que no se recuperen soles, ni per fomentar l’agricultura ecològica i el consum d’aquests productes, ni per completar la Xarxa Verda de ciclistes i vianants, ni per resoldre el problema dels residus amb les 4R, etc.

En canvi sí que hi ha per rescatar bancs i autopistes, per fer aeroports i AVE innecessaris, per pagar l’estupidesa del Castor, per construir un submarí que no flota, per comprar avions i armes criminals a les transnacionals USA, per mantenir una monarquia anacrònica i una església catòlica rància i masclista, etc. etc. Fins i tot pareix que sobren diners quan deixem que els corruptes que ens han furtat més de 200.000 milions d’€ se’n vagen de rosetes i sense tornar quasi res…

Així doncs, la qüestió no són els diners sinó les prioritats. Per als de dalt la prioritat no és resoldre els problemes socials ni els ecològics sinó guanyar més riquesa i poder. I amb l’excusa de la crisi (crisi seua, provocada per banquers, empresaris, especuladors i altra fauna neoliberal) han aconseguit abaratir els nostres salaris i augmentar els seus beneficis. Amb tot el que ens han furtat, indubtablement, sobraria per resoldre tots els problemes que patim.

Però ells seguixen erra que erra i per tal de no perdre un poquet dels seus privilegis són capaços d’enfonsar i endarrerir més el país, amb el pal i circ, com han fet durant 500 anys, arrossegant-nos a la cua d’Europa. De fet, la pèssima gestió de les elits espanyoles ha aconseguit que el deute públic arribe a nivells astronòmics, superant inclús el PIB i buidant despietadament la vidriola de les pensions. Fins i tot han provocat el conflicte amb Catalunya per distraure la ciutadania dels problemes grossos i tindre una excusa per traure al carrer els seus matons feixistes.

Vivim una crisi econòmica, política i social com la dels anys 30, amb la superproducció col·lapsant molts sectors i generant milions d’aturats. Però ara l’acompanya una crisi mediambiental molt més greu que l’anterior, perquè sense riquesa podem viure però en un món enverinat i escalfat no. Amb l’agreujant que aquests problemes no admeten demora: segons l’últim informe de l’IPCC tenim una dècada, o menys, per parar el calfament climàtic.

Si seguim cegos, confiant en els de dalt i deixant-los fer, acabaran enfonsant el país per la seua insaciable avarícia, sa malaltissa supèrbia i sobretot per lo burros que són perquè, com s’ha demostrat, molts no són capaços de traure’s un simple màster sense fer trampes. Hem d’obrir els ulls, raonar i eixir al carrer.

Com els jubilats, que s’han fartat de les pensions de misèria i d’escoltar que no es poden mantindre les pensions públiques (volen fer-nos por i enganxar-nos als plans de pensions privades). I ara convoquen una macro-manifestació a Madrid el dissabte 27-O per reivindicar unes pensions públiques dignes per a tots/es (ixen autobusos de les capitals). Cal recolzar-los. A ells i a tots els sectors que lluiten contra la destrucció de l’Europa del Benestar. I cal unir totes les lluites sectorials, perquè junts tindrem molta més força…

Pedro Domínguez