Día Mundial de los Humedales

  Sumario  

 Català

Dia Mundial de les Zones Humides

El 2 de febrer és el Dia Mundial de les Zones Humides. És la data en què es va signar en 1971 el Conveni sobre les Zones Humides, a la vora del mar Caspi, a la ciutat iraniana de Ramsar.

Un dels principals èxits d’aquest Conveni, també anomenat Ramsar, ha sigut la creació de la llista de zones humides d’importància internacional. Aquesta llista està composta per 2.245 zones humides de 169 països amb una superfície de 215.029.188 hectàrees (desembre de 2016).

L’Estat espanyol es va adherir al Conveni el 4 de setembre de 1982 i fins desembre de 2016 ha incorporat a la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional 74 zones humides amb una superfície de 303.090 hectàrees, entre les quals destaquen parcs nacionals com Doñana i les Tablas de Daimiel, i llacunes com Villafáfila, i Gallocanta.

No obstant això, per a Ecologistes en Acció resulta evident la greu situació en què es troben la majoria de les nostres zones humides, que durant segles han sigut considerades com a terres ermes i zones insalubres, per la qual cosa van ser objecte de continus plans de dessecació. Concretament en les últimes dècades ha desaparegut el 60% de les zones humides de l’Estat espanyol, a causa de dessecacions i ocupacions produïdes per l’activitat agrícola, l’extracció d’aigües fluvials i subterrànies, els abocaments d’aigües contaminades i residus, i la construcció d’infraestructures de transport i urbanitzacions en els seus marges.

La majoria de les zones humides d’importància internacional, protegides pel Conveni Ramsar, compten a més amb altres figures de protecció (parc nacional, parc natural o ZEPA), i malgrat això pateixen greus problemes de conservació.

Quasi la meitat de les zones humides es troben greument alterades. Es troben especialment afectades les zones humides costaneres, ja que bona part d’aquestes van ser ocupades al seu dia amb les ampliacions de poblacions, o per infraestructures turístiques i carreteres. Però també les zones humides interiors estan molt alterades, principalment pels cultius, ja que una quarta part estan rodejades de cultius i un 20% es troben cultivades parcialment o totalment. Una altra amenaça greu és la mala regulació hídrica, ja que quasi un 10% de les zones humides depenen d’aqüífers sobreexplotats.

Les Tablas de Daimiel, possiblement la zona humida més important de l’Estat espanyol junt amb els marenys de Doñana, i també declarades Parc Nacional, són un clar exemple de les greus amenaces que tenen la majoria de les zones humides. La sobreexplotació de l’aqüífer 23 per l’agricultura, agreujada pels projectes d’extensió dels regadius, la contaminació per aigües residuals o la canalització del riu Cigüela marquen la negra destinació d’aquesta important zona humida.

Si l’estat de conservació de les zones humides d’importància internacional és insuficient, el de la resta de zones humides espanyoles és lamentable. La falta de protecció afavoreix l’actual procés de degradació de la majoria d’aquestes zones i la consegüent extinció d’espècies.

Espècies en extinció

Actualment una part molt important de les espècies de fauna que es troben en perill d’extinció depenen de les zones humides. Concretament tres espècies de peixos (el fartet, el samaruc i el punxoset) depenen quasi exclusivament de llacunes i marenys del llevant ibèric.

El samaruc és possiblement el més escàs de tots els peixos continentals ibèrics, i es distribueix principalment per determinades llacunes litorals del llevant. Actualment una de les seues principals amenaces és la destrucció del seu hàbitat per dessecació de tolls i llacunes, com ocorre també en el cas del fartet i el punxoset.

Les aus són sens dubte el grup més nombrós d’espècies afectat per la destrucció de les zones humides, ja que quasi la meitat de les espècies que actualment es poden considerar en perill d’extinció depenen en major o menor mesura de les zones humides.

Especial menció mereixen vuit espècies d’aus: el bitó, el martinet ros, la rosseta, el morell xocolater o roget, l’ànec capblanc, l’àguila pescadora, la guatlla andalusa i la fotja banyuda. Totes aquestes es troben en perill d’extinció, entre d’altres causes per l’alteració i la progressiva degradació de les zones humides.

La caça d’aus aquàtiques i la intoxicació de les aus en ingerir perdigons de plom són altres amenaces lligades a la falta de protecció de les zones humides.




Visitantes conectados: 420