Com si no n'hagués prou amb la proliferació del totxo per tota la superfície ibèrica, especialment a la costa, ara s'estan estenent com una plaga els camps de golf. Es construeixen onsevulga, sense cap control ni cap mesura. Avui dia, sembla que qualsevol municipi amb zones residencials “vendibles” sigui de segona o tercera categoria si no té un camp de golf. Sota aquesta premissa, som-hi, a construir… la justificació es buscarà a posteriori; el sistema basat en l'actual economia de mercat no té cap problema i inventa una ètica de conveniència ad hoc. [1]

Des del punt de vista mediambiental, el golf en si mateix és una activitat –esport? – decididament insostenible i, es miri com es miri, de marcat impacte ambiental. No obstant això, contra tota lògica raonable (tret de la “lògica” de l'economia de mercat, és clar) s'imposa cada vegada més en la nostra societat. En efecte, quan en l'actualitat existeix un boom sense precedents que enrajola sense pietat el litoral i tot allò possible dels millors punts de l'interior, on sembla buscar expressament els millors paratges (lògic: com més “idíl·lics” siguin aquests terrenys, millor es vendran els xalets, els dúplexs, els apartaments, els pisos o el que sigui que s'hagi de vendre), a Espanya, a imatge i semblança del model americà, s'ha importat una moda més: els camps de golf.

Només a Madrid n'hi ha trenta, dels quals tres es reguen amb aigua reciclada mentre que els vint-i-set restants s'aprovisionen amb aigües subterrànies [2]. La superfície ocupada és d'unes mil vuit-centes hectàrees en total, cosa que representa un territori similar a l'extensió de la Casa de Camp. Es preveu que se'n construeixin vint-i-vuit més. En altres comunitats les coses no van gaire millor: Catalunya en té quaranta-dos; Andalusia, vuitanta-nou; etc.

Curiosament, hi ha una rèplica “mediterrània” al model clàssic europeu-nord-americà de camp de golf. Es tracta del camp de golf “de secà”. En aquest tipus d'instal·lació només es manté verd el “green” i allò que és estrictament necessari i s'evita la temptació de fer estancs i altres ornaments paisatgístics que converteixin el recinte en una espècie de parc públic de luxe com els que podem veure a qualsevol ciutat important. A Espanya n'hi ha un que funciona perfectament, ubicat a El Bonillo, municipi d'Albacete del Camp de Montiel. Així, deixant de banda les consideracions, no tan sols s'estalvia un percentatge elevat d'aigua en el seu manteniment i s'evita la subsegüent utilització de productes fitosanitaris i fertilitzants, sinó que el seu disseny respecta molt més l'entorn natural (en el cas comentat, un alzinar). Però, com era d'esperar, la idea no sembla prosperar en una societat mercantil que pretén treure el màxim profit econòmic a qualsevol activitat comercial que emprèn.

Ja en 1899, Thorstein Veblen [3], en la seva obra “The Theory of the Leisure Class: an economic study of institutions” (Teoria de la classe ociosa), va indicar que l'auge del golf era degut a la circumstància que requereix molt de terreny i aquest detall permet distingir socialment i permet l'ostentació d'aquelles persones que el practiquen. (Veblen va descriure la “classe ociosa” com a aquella classe, l'estranya obligació de la qual és gastar els diners ostensiblement; “si un executiu no té temps per a gastar els diners que guanya, l'esposa i els fills ho faran per ell”).

La “imperiosa” necessitat que els executius (versus Veblen) i la gent adinerada puguin “divertir-se i gaudir d'una activitat esportiva que aporta equilibri físic i mental a tota persona que la pràctica” (això diuen els anuncis publicitaris) hipoteca el futur de molts enclavaments naturals i, el que és molt pitjor, només és el principi d'una etapa al nostre país que obre la veda per a la construcció de nombrosos camps de golf. (En realitat, això sembla ser l'inici d'una vertadera revolució social i mediambiental pel que fa a aquest assumpte). Com és habitual, una orquestrada campanya publicitària a favor s'encarregarà que la població assumeixi les conseqüències pensant en els “beneficis socials” que farà creure que té la seva implantació. Per tal d'aconseguir-ho, es recorre als tòpics de sempre: que si la “creació de llocs de treball”, que si les “millores socials” a les zones on es construeixin, fins i tot s'argumenta una millora mediambiental (?)…, ja que el llenguatge, l'ambició dels promotors i els edils que hi estan implicats i la imaginació i professionalitat dels publicistes permeten retòrcer les coses fins a aquest punt. [4]

Amb unes despeses d'aigua absolutament injustificades, una utilització de productes químics contaminants improcedent (insecticides, fungicides, herbicides, fertilitzants) i una alteració del terreny i del tapís vegetal molt més radical del que fan creure en un primer moment els seus apologistes, cada
camp de golf és una frontera natural abolida, una nova victòria del corró de la construcció, una severa transformació del medi, un canvi irracional i irreversible.

Malgrat totes les consideracions actuals quant a l'aigua (a la seva escassetat) que fan el Govern espanyol i els diferents Governs autonòmics, dels mitjans posats a la disposició de l'educació i la conscienciació de la població, de la difusió de plans d'estalvi d'aigua i de la presa de mesures sobre això (restriccions incloses) i de les aterradores previsions que hi ha per al futur (a Espanya la desertificació avança a passos de gegant any rere any), es continua consentint la instal·lació, prèvia avaluació d'impactes, de nombrosos camps de golf a tot Espanya.

José Ignacio López-Colón i José Luís García Cano, Ecologistes en Acció

Notas

[1] Les polítiques desarollistes originen riscs elevats en promocionar projectes que no satisfan necessitats reals, sinó altres evidentment supèrflues que s'associen amb nivells de consum malgastadors. Tot això no és més que una altra mostra d'aquesta realitat.

[2] Santiago Martín Barajas, responsable de l'Àrea d'Aigua d'Ecologistes en Acció, estima que junts consumeixen 15 hectòmetres cúbics a l'any, quantitat d'aigua suficient per a proveir una ciutat de més de dos-cents mil habitants (Móstoles, per exemple) (El País, 28 de gener de 2007, pàg. 33, secció Madrid). En la pàgina següent d'aquest mateix número, Martín Barajas detalla amb precisió al periodista la trista realitat en una comunitat –Madrid– tan castigada per l'especulació urbanística; el títol de l'article és: “Oci lligat al maó“

[3] Thorstein Veblen, fill d'emigrants noruecs, va néixer com Tosten Bunde Veblen a Cato, Wisconsin, el 30 de juliol de 1857; va morir el 3 d'agost de 1929 a Menlo Park, Califòrnia. Il·lustre economista i sociòleg, doctor en filosofia per la Universitat de Yale, Veblen va destacar pel seu èmfasi en els usos i els costums socials com a fenòmens explicatius de l'activitat econòmica. Se'l considera fundador del corrent institucionalista del pensament econòmic. En les seves obres finals va adoptar un punt de vista decididament fatalista.

[4] En el moment de redactar aquest article ens topem en la premsa amb un dels diversos anuncis publicitaris d'immobiliàries. Aquest anunci ens crida l'atenció perquè resumeix perfectament en una sola imatge i amb poques paraules bona part d'aquests raonaments. El text relaciona el mar (Mediterrani) amb els habitatges de luxe “integrats” en un camp de Golf (la paraula golf, en aquest anunci, sofreix un canvi de categoria i passa a escriure's amb majúscula; no és el cas de la paraula camp); a més, per exacerbar la categoria d'aquests habitatges “de luxe”, es menciona el dissenyador (aquest camp de golf té firma de disseny!) i la paraula forats, esmentada per comptabilitzar els que té –que no són pocs–, també n'eleva la categoria i s'escriu amb majúscula. Fora d'això, la imatge mostra poca imaginació, propaganda típica i tòpica: ensenya les cames d'una senyoreta de bon veure, amb una faldilla molt curta i un pal de golf…, a part d'això no es veu ni el mar ni l'herba, ni els forats ni la piloteta. Els publicistes saben perfectament que venen més dues bones cames que tota la resta, perquè ells coneixen bé el mercat, coneixen molt bé el gènere humà.