La política d'infraestructures de transport que desenvolupen els diversos governs centrals i, també en la mesura de les seues capacitats, les comunitats autònomes, des de fa anys s'ha caracteritzat pel balafiament de recursos econòmics, territorials i ambientals. L'onerós “rescat” a les societats concessionàries d'autopistes, pertanyents a les principals constructores espanyoles –unes empreses amb enormes marges de beneficis i que es cataloguen entre les majors del món–, és una altra prova més d'aquesta afirmació.

Des de fa anys se'ns parla de la necessitat construir més i més autovies pel nostre dèficit respecte als països del nostre entorn. I hui descobrim que som el país europeu amb més quilòmetres d'autovies i autopistes, tant en termes absoluts com en relació amb el nombre d'habitants o de vehicles.

També s'ha justificat una vegada i una altra la necessitat aquestes infraestructures per quant que, ens diuen, dinamitzen l'economia i promouen l'ocupació. Però la paradoxal realitat és molt diferent: tenim el rècord d'autovies i el rècord de desocupació, a més d'una situació econòmica gens falaguera. No pareix que les coses funcionen com ens conten.

Ara, per a poder mantindre el ritme anual d'inversions en noves autovies (que ha superat amb escreix els 3.000 milions d'euros anuals en els últims exercicis), es planteja promoure la inversió publicoprivada. Però de sobte ens trobem que un bon nombre d'autopistes “necessàries i imprescindibles” que es van construir en els últims anys per aquest mateix sistema no arriben de cap manera als nivells d'utilització “previstos”. Per això, les concessionàries demanen a l'Estat –aquell que les mateixes empreses sovint demanen que es reduïsca– que acudisca en la seua ajuda.

Així, en 2010 s'han dedicat 250 milions d'euros en préstecs participatius per a aquestes empreses, i els pressupostos per al 2011 inclouen 135 milions, encara que es preveu que s'incremente almenys a 250 milions com ja arreplega una esmena del propi PSOE. I el Ministre de Foment acaba de reconéixer que aquesta situació ens costarà a tots els espanyols 1.400 milions d'euros. El que causa perplexitat és que les receptores d'aquests crèdits són les grans constructores espanyoles –i en molts casos, mundials; ACS, per exemple, és la segona constructora del món en volum de negoci–, amb uns marges de beneficis molt voluminosos.

En definitiva, hem construït un sistema d'autovies i autopistes sobredimensionat, amb un sacrifici econòmic enorme, però també ocupant una gran quantitat de superfície de sòls amb alt interés agrícola o natural. Un sistema d'autovies buides (com diuen els visitants europeus experts en transport), amb una intensitat mitjana de trànsit molt per davall dels nivells que aconsellen desdoblar una carretera, que també ens exigeix grans despeses en manteniment. Ara, amb la crisi, simplement es retarden alguns projectes, però la intenció de realitzar-los, a pesar de la seua irracionalitat econòmica, social i ambiental, es manté.

Segons dades de Foment, el 70% de la inversió pública espanyola va a infraestructures de transport. També segons aquest mateix Ministeri, som el país europeu amb més inversió en infraestructures de transport en relació al PIB: durant 2009 Espanya va invertir un 1,7% del seu PIB, enfront del 0,7% d'Alemanya, el 0,5% de Regne Unit o el 0,25 francés.

Per a Ecologistes en Acció no és defensable que siguem el país europeu que més inverteix en infraestructures de transport i el segon per la cua en gasto social, i que a més siga ací on s'apliquen les fortes retallades del govern, mentre que els recursos públics continuen servint per a construir autovies innecessàries o, ara, per rescatar a les concessionàries.