En la nostra societat les grans infraestructures de transport gaudeixen d’un enorme grau d’acceptació. No obstant això, aquesta valoració es basa en un bon nombre de tòpics i mites que assignen a les infraestructures un paper clau en el desenvolupament econòmic, en la creació d’ocupació i en el reequilibri territorial, cosa que sovint no es correspon a la realitat.

D’altra banda, el transport és un sector molt propici als megaprojectes, que quasi sempre s’escometen amb tanta quantitat de fons públics com escassa ustificació i participació ciutadana, situació que obri moltes possibilitats de comissions i d’altres irregularitats.

Ambdós factors mencionats, juntament amb els rèdits polítics i mediàtics que comporta la seua construcció, han fet que a l’Estat espanyol hàgem arribat a una situació de desmesura en la dotació d’infraestructures de transport molt difícil d’entendre des d’una òptica racional.