Quan es compleixen 25 anys de l'accident de Vandellòs I (Baix Camp) ens trobem amb la decebedora situació que el nostre govern segueix apostant per les centrals nuclears, usant com a arguments les hipotètiques avantatges d'aquesta font d'energia, tot i que la realitat s'entossudeix en desmentir-les una i altra vegada. Però a més, les hipotètiques avantatges no es veuen compensades, ni molt menys, pels problemes que comporta aquesta font d'energia. El risc d'accident és un dels més preocupants.

Ni els greus accidents que han ocorregut a tot el món, ni aquest domèstic que ens ocupa, han servit perquè les nostres autoritats es decideixin a abandonar aquesta font d'energia. Aquestes línies són una petita aportació per intentar que el debat avanci en la societat. El record de la catàstrofe de Vandellòs I és una bona ocasió per intentar que el debat nuclear estigui en les agendes polítiques. Al cap i a la fi, l'opció per l'energia nuclear comporta un dèficit democràtic, en aquesta època de majors exigències de transparència i participació. Es tracta d'una opció energètica que perjudica la majoria i beneficia a una minoria. El risc nuclear, per les seves característiques és un exemple clar d'imposició d'un perill que la societat no ha acceptat.

Així va ser l'accident

El 19 d'octubre de 1989 a les 21:39 es va produir l'accident nuclear més greu de la història atòmica espanyola. En aquell moment es va produir un incendi a l'alternador número 2, a l'edifici de turbines, on es produeix l'energia elèctrica. Aquest edifici era adjunt al del reactor i al de sistemes auxiliars elèctrics on hi ha la sala de control.

L» incendi es produeix per una errada mecànica a la turbina [1] a conseqüència d'unes fissures en els ancoratges. Aquestes fissures, per cert, es podrien haver detectat mitjançant revisions de manteniment amb tècniques ben conegudes [2]. Aquests assajos no es van realitzar el 1986, tot i les recomanacions del Consell de Seguretat Nuclear (CSN).

A més d'aquesta recomanació, el CSN va exigir una sèrie de modificacions a la central que el 1989 encara no s'havien posat en pràctica. Cal ressaltar que no s'havien instal • lat sistemes de refrigeració d'emergència, ni s'havia aïllat el reactor del sistema elèctric. D'haver-se posat en pràctica, l'accident hauria estat menys greu.

La central de Vandellòs I (Tarragona), propietat de l'empresa hispano-francesa HIFRENSA, va començar a funcionar el 1972 Tenia 480 MW de potència i era notablement diferent de la resta de les centrals nuclears espanyoles. Les centrals ordinàries estan refrigerades i moderades per aigua, mentre que Vandellòs I estava refrigerada per gas i la seva reacció nuclear estava moderada per grafit. Això comporta inconvenients notables des del punt de vista de la seguretat, ja que quan es produeix una pèrdua de refrigerant en una nuclear ordinària, també es perd moderador, de manera que el ritme de la reacció disminueix i és menys difícil controlar-la. No obstant això, en el cas de Vandellòs I la pèrdua de refrigerant no implicava, per contra, el fre de la reacció. A més, en aquest tipus de reactors el tractament dels residus està sotmès a salvaguardes per evitar la proliferació

nuclear perquè en el seu combustible gastat cal plutoni que pot ser extret per a ús militar. I un altre problema és que el grafit radioactiu no es pot gestionar com un residu de mitjana i baixa activitat, després no es pot dur a Cabril (Còrdova). En efecte, el carboni 14, l'element radioactiu del grafit, té més de 5000 anys de vida mitjana, que supera la permesa per ser dipositat en el citat magatzem de residus. De fet, per a la seva eliminació es van proposar en el seu dia solucions delirants com incinerar. En l'actualitat es troba en la pròpia central, esperant la forma de gestió que s'adapti per als residus d'alta activitat a Espanya. Els plans d'ENRESA són dipositar els aproximadament dos-cents metres cúbics de grafit radioactiu en el futur magatzem Transitori Centralitzat (ATC) quan aquest comenci a funcionar.

L'incendi començat a la turbina va progressar pels trens de cables i va arribar a cremar diverses canonades i equips claus de la central. Fins i tot es va produir la inundació del calaix del reactor per aigua del mar. L'aigua va deixar inútils dos dels quatre turbo bufadors de gas que refrigeraven el reactor. Durant uns moments, els paràmetres del reactor van estar a punt de superar els valors segurs, el que hauria donat lloc a la fusió del nucli, a una explosió i a una fuga massiva de radioactivitat. Per sort l'aigua del mar no va pujar més i els altres dos turbo bufadors van seguir funcionant. La casualitat va jugar aquí un paper favorable. El reactor es va poder aturar en última instància evitant una fuita radioactiva i el descontrol de la reacció nuclear.

El CSN havia demanat a la central en més d'una ocasió que controlés aquests defectes de la turbina, cosa que Hifrensa no va fer. Aquest incompliment va poder donar lloc, com s'ha vist, a un accident nuclear tan greu com el de Fuskushima i, malgrat això, el CSN no va paralitzar la central, en una lamentable tradició de mà ampla. El que sí que va fer el CSN va ser demanar al Ministeri d'Indústria per dues vegades que sancionés la central, cosa que aquest organisme va fer. Però aquestes sancions van ascendir a 600.000 i 1 milió de pessetes, respectivament (3600 i 6000 euros), que van resultar irrisòries.

Quan va comparèixer a la Comissió d'Indústria del Parlament, Donato Fuejo, president del CSN, va declarar que l'accident es va deure a errors originals de disseny i no a l'envelliment de les instal•lacions. Sorprenentment, Donato Fuejo afegir que l'organisme que presidia no tenia competències ni mecanismes coactius ni personal i mitjans tècnics per complir la seva missió [3]. Durant la mateixa compareixença Fuejo afirmar que van fallar un darrere l'altre tots els sistemes de seguretat i que l'accident es va poder evitar només gràcies a la perícia dels operadors. També va ser notable el desconcert que es va produir després de l'accident tant al CSN com a la pròpia instal•lació.

Aquests fets van ser portats davant la justícia, sent l'encarregat de l'acusació popular l'advocat Marc Viader. La sentència es produeix el dia 6 de març de 2000 i, sorprenentment, és absolutòria ja que proclama que l'accident de Vandellòs I era fortuït i imprevisible. Els grups Acció Ecologista i AEDENAT [4] van assenyalar, de manera encertada, que en aquest cas s'hauria de procedir a la paralització cautelar de totes les centrals, nuclears o no, amb turbines similars a la de Vandellòs I, ja que en qualsevol moment podien produir incendis com aquell. Va ser clau l'actitud dels directors tècnics del CSN, que estaven també considerats com acusats.

Finalment, es decideix el tancament definitiu de la central. Aquest ha estat l'accident més greu d'una central nuclear a Espanya i va estar a punt de costar un disgust gravíssim. Encara avui els representants del Fòrum Nuclear s'atreveixen a afirmar que aquell no va ser un accident nuclear i que, en realitat, no va ser tan sever. I això amb tots els agreujants que s'han citat.

El risc nuclear

El risc nuclear té la característica que és difícil de percebre, ja que combina una baixa probabilitat que passi un accident amb els enormes i destructius efectes que aquest comporta. La probabilitat real que es produeixi un accident és unes 20 vegades més gran del que s'havia calculat, però tot i així els accidents nuclears són prou infreqüents perquè l'opinió pública s'oblidi d'aquest risc. Encara que els accidents greus siguin relativament infreqüents, com s'ha dit, l'efecte és tan devastat i tan estès que resulta insensat mantenir en funcionament les centrals nuclears.

El risc nuclear s'enquadra bé en les noves amenaces globals a què s'enfronta la humanitat, que procedeixen d'un mal ús dels coneixements científics assolits en el segle XX. Altres exemples són el canvi climàtic o la destrucció de la capa d'ozó. Aquest tipus de riscos procedeixen de les activitats industrials que beneficien a unes minories, però els pateixen grans masses de població que no han pogut mai opinar sobre el seu ús. Per això, a més del perill que suposa el manteniment en si de l'energia nuclear, implica un gran dèficit democràtic perquè posa en risc a unes persones que mai ho han acceptat. Si bé hi ha altres activitats industrials que també causen víctimes, com els accidents d'aviació, aquestes tenen la característica que els usuaris accepten el risc d'agafar un avió.

Encara que tots tenen en comú el potencial dany que causen i la baixa probabilitat d'ocurrència, cada accident nuclear és diferent, té característiques pròpies. Després d'un accident tots els interessats analitzem el que ha passat i intentem treure conclusions, des dels grups antinuclears a la indústria nuclear. Aquesta última s'afanya sempre a dir que aprèn les lliçons i les aplica en els reactors que segueixen funcionant i en els de nova construcció. Però és pertinent la pregunta: ¿fins quan seguiran aprenent? ¿Quants accidents més hem de suportar per aconseguir uns nivells de seguretat acceptables? No hi ha solució: som humans, no som perfectes, sempre cometrem algun error i deixarem una escletxa obert a la producció de nous accidents.

Al final, es tracta d'un problema ètic. La indústria nuclear vol seguir rebent els beneficis econòmics que genera l'energia nuclear, i que la població no comparteix. I els problemes que genera aquesta font d'energia, en particular el risc nuclear, no són suficients per dissuadir del seu ús. Els poders públics haurien, en aquest com en altres casos, defensar l» interès comú dels ciutadans i procedir al tancament escalonat de les centrals nuclears. Però es constata una vegada més que el poder econòmic té una gran influència sobre la política i el nostre govern està perfectament alineat amb d'interès de la indústria nuclear. I això sense ni tan sols obrir un debat públic digne de tal nom.

Ara Garoña i després les altres

El més probable és que la propera central el tancament de la qual es decreti de forma definitiva sigui Garoña, tot i tenir en compte els intents de Nuclenor per mantenir-la oberta, amb el suport descarat del govern del PP. Aquest ha arribat a canviar el Reglament d'Instal•lacions nuclears i radioactives (RINR [5]) a la mesura de Garoña. Resulta insensat gastar recursos i emprar les forces del CSN a examinar tota la documentació que Nuclenor enviarà a aquest organisme. Però, a més, crida l'atenció obstinar-se a mantenir oberta Garoña en les penoses condicions de seguretat en què es troba. Això demostra que no s'han après les lliçons ni de Vandellòs I, ni de Fukushima, Txernòbil o Harrisburg.

Cal notar, per cert, la diversitat de centrals que han patit accidents. Per cenyir-nos als exemples citats: Harrisburg era una central d'aigua pressuritzada moderada per aigua, Fukushima era d'aigua en ebullició moderada per aigua, Txernòbil era refrigerada per aigua i moderada per grafit i, finalment, Vandellòs I era refrigerada per gas i moderada per grafit. Malgrat aquesta diversitat de models, totes tenen en comú la naturalesa inestable de la reacció nuclear en cadena, difícil d'aturar una vegada han fallat els mecanismes de parada.

Catalunya ha tingut certament la mala fortuna de comptar amb ni més ni menys que quatre dels deu reactors nuclears que han arribat a funcionar al nostre país, el que representa en si una amenaça per al territori. Dues d'elles, les de Vandellòs I i II, estan al costat del mar, amb els riscos que Fukushima ha mostrat per aquest tipus de centrals: més enllà que sigui més o menys probable que es produeixi un tsunami, cal pensar en el greu problema que suposa que la radioactivitat arribi al mar bé per superfície, bé a través de les aigües subterrànies, i que es contaminin els ecosistemes marins, la pesca, les platges, etc I les altres dues centrals, Ascó I i II, estan refrigerades pel riu Ebre, que seria un vector de primer ordre per estendre la radioactivitat en una hipotètica fuita.

Per tant, el més sensat és tancar esglaonadament les nuclears, sobretot tenint en compte que l'energia que aporten és substituïble avantatjosament per altres fonts.

Conclusions

L'accident de Vandellòs I i altres que s'han produït en el món han demostrat que l'energia nuclear és inherentment perillosa. S'ha vist que aquest risc és transversal, ja que han patit accidents diversos models de centrals basats en diferents tecnologies i reactors ubicats en diferents països: EUA, l'antiga Unió Soviètica, Japó,… Crida l'atenció la resistència a aprendre aquestes lliçons i obstinar-se a mantenir en funcionament els reactors que encara funcionen. Això només s'explica per una fe absoluta en què els mitjans de seguretat funcionaran al 100%, cosa que la realitat s'obstina a desmentir una i altra vegada, o perquè els interessos d'una minoria es posen per davant dels de la majoria.

L'ús de l'energia nuclear comporta en si mateix un risc d'unes característiques especials, que el fan molt difícil de gestionar. La probabilitat que es produeixi un accident és baixa, però els efectes són tan devastadors que el risc és inassolible. D'altra banda, es tracta d'un risc global, no localitzat, que procedeix d'una de les apostes tecnològiques del segle XX. A hores d'ara hauríem de tenir ja prou maduresa per distingir aquelles tecnologies que ens porten avenços a les nostres vides d» aquelles, els inconvenients de les quals, no compensen les seves aportacions, com és el cas de les centrals nuclears. El problema és que el món actual es basa en les sobiranies estatals i no existeixen formes de govern global que permetin escometre aquests riscos.

La imposició del risc nuclear, precisament per la seva naturalesa global, és profundament antidemocràtic. S'obliga a les persones a que acceptin aquest perill, sense que obtinguin cap benefici i sense que s'hagi tingut en compte la seva opinió. Els poders públics, el govern espanyol en el nostre cas, decideix posar els interessos dels beneficiaris de la indústria nuclear per davant dels de la majoria de la població.

  • Francisco Castejón, Ecologistas en Acción. Traducció: Eloi Nolla

[1] Es trenquen els àleps de la turbina per la ruptura de les ancoratges, que estaven fissurats. El trencament genera diversos punts calents que incendien finalment l'oli i l» hidrogen.

[2] Les més comunes són radiografies, líquids penetrants o ultrasons. També es poden usar corrents de Foucault.

[4] En l'actualitat tots dos grups formen part d'Ecologistes en Acció

[5] El RINR és la pedra angular de la reglamentació de seguretat nuclear a Espanya. El canvi introduït permet a una central demanar la reobertura durant un any a partir de l'expedició del seu Cessament d'Explotació, «sempre que aquest sigui per motius de seguretat». D'aquesta forma els Cessament d'Explotació no poden considerar-se com a definitius, fins a un any després de ser expedits pel CSN.