La mala gestió de la sequera situa les zones humides a la vora del col·lapse

Totes les versions d’aquest article: [Català] [Castellano]

El 2 de febrer és el Dia Mundial de les Zones Humides. Ecologistes en Acció considera que l’elaboració dels plans de sequera per part del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient ha d’incloure mesures de protecció dels cabals ambientals i control de les extraccions per a pal·liar els efectes de la sequera i evitar que la sobreexplotació de l’aigua afecte l’estat de conservació de les zones humides.

La sequera és un fenomen habitual i, per efecte del canvi climàtic, de magnitud creixent. Els seus efectes són coneguts i predictibles, però s’agreugen en gran manera quan la mala gestió i la improvisació s’imposa a la protecció dels recursos naturals. L’any 2017 ha sigut molt sec: ha plogut un 29% menys de la mitjana dels 30 anys anteriors. També la temperatura mitjana de l’última dècada és 0,9 graus superior a la de les tres dècades anteriors. Amb aquestes condicions, l’aigua disponible en els rius i aqüífers s’ha reduït un 20% en 25 anys.

L’actual període de sequera, que no ha cessat, està provocant que una gran part de les zones humides s’hagen assecat o s’hagen quedat amb molt baixos nivells d’aigua i més vulnerables a la contaminació. Zones humides protegides com Doñana, la Mancha Húmeda i Daimiel, l’Albufera de València, el Mar Menor o la llacuna de Gallocanta s’han trobat baix mínims, i algunes estan a la vora del col·lapse. Els efectes són particularment més greus en les zones humides de menor entitat, a les quals, a més, tradicionalment se’ls presta una atenció menor. És el cas dels rierols i brolladors, i el de les zones humides poc aparents i les llacunes de menor entitat. En extenses àrees de l’interior peninsular només tenen nivells d’aigua per a sobreviure aquelles zones que reben cabals de plantes depuradores o fugues i retorns de les xarxes de transport, encara que açò pot implicar modificacions importants en la qualitat de l’aigua.

Les zones humides de grans mides es veuen afectades. El Parc Nacional de Las Tablas de Daimiel només disposa de 500 hectàrees inundades de les 1.850 de les que disposa de làmina teòrica d’aigua. Les zones humides contigües de Toledo, Ciudad Real, Cuenca i Albacete estan majoritàriament seques o sota mínims. També és greu la situació en què es troba la llacuna de Gallocanta, la major zona humida salina d’Europa. O la del Mar Menor, que té uns nivells de contaminació inassumibles.

Ecologistes en Acció considera que la gestió de la sequera per part del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient i de les confederacions hidrogràfiques ha contribuït de forma decisiva a agreujar els seus efectes i a posar en risc l’estat de conservació de les zones humides i fins i tot l’atenció als proveïments urbans.

Per això, l’organització ecologista considera que, de forma immediata i també de cara a la incorporació de mesures en els plans de sequera actualment en tramitació, s’han d’incorporar les salvaguardes següents:

  • Elaboració i dotació d’un pla d’emergència per a la protecció i l’atenció de les necessitats hídriques de les zones humides i dels règims de cabals ambientals que es vegen afectats per la sobrexplotació i especialment en situacions de sequera.
  • Blindatge de l’atenció prioritària dels cabals ambientals i dels proveïments urbans sobre qualsevol altre ús.
  • Adopció de mesures preventives i correctores de reducció de l’extensió de regadiu i de les seues dotacions com a responsable de més del 93 % del consum de l’aigua a l’Estat espanyol.
  • Replantejament de la reutilització per a reg de les aigües depurades, ja que és molt necessària la seua aportació als rius en situacions de sequera.
  • Analitzar a nivell de massa d’aigua, i no sols del conjunt de la demarcació, els problemes de sequera i les mesures que s’han de prendre, amb especial atenció a les situacions en les capçaleres de les conques.



Visitants connectats: 347